Tu mateix

Bus Tu mateixAquesta història passa en un autobús de l’antiga línia 74. Si no hi ha gaire trànsit, el trajecte és curt i no arriba a vint minuts, que és l’estona que el xofer triga habitualment a cobrir aquell tram de la ronda del General Mitre, des del barri de Sant Gervasi fins a Gràcia. De fet, dins del bus no hi passa res. Només que en una parada hi puja el Ricard amb disset anys i després en baixa amb quaranta-tres. No ho hem dit, però el Ricard és el protagonista d’aquest conte.

Però per copsar el sentit del que passarà (tot i que potser hi haurà alguna cosa que no s’acabi d’entendre) hem de tirar unes setmanes enrere fins al dia en què el Ricard s’instal·là al seu nou pis al barri de Gràcia, al carrer Llibertat, prop d’una plaça amb arbres, quiosc i un parell de terrasses per fer el cafè o el vermut. L’apartament, de dues peces (ha pensat que en una de les habitacions hi posarà una mica de despatx, tot i que de moment només hi té caixes i trastos), és ampli i hi sobra espai, sobretot perquè està sol. El lloguer era una mica més car que altres opcions que havia vist, però li feia gràcia tornar al barri on havia passat la joventut, i el nom del carrer li va semblar que havia de ser una bona premonició: tant de bo hi pogués gaudir d’una llibertat que en el fons ell no havia buscat.

Les raons per les quals el Ricard Ros es canviava de pis tenien nom de dona. Mesos enrere la Laura el va deixar plantat i se’n va anar amb un altre. Les coses no els anaven bé, esclar. La passió, l’enamorament, la descoberta de l’altre, viure en una novetat permanent, després d’uns anys junts, van deixar pas a l’avorriment de la rutina diària. I hi ha parelles que no ho superen, això. Són coses que passen. Per fugir del silenci i el tedi d’aquella vida en parella mig embarrancada, al Ricard li va donar per córrer i es va apuntar a la dèria pel running. Entre setmana cremava les sabatilles per la Diagonal i cada dissabte i diumenge s’afegia a les persecucions sense sentit per la carretera de les Aigües fins que va acabar fent maratons i tot. Només corria i només parlava dels seus entrenaments, de les molèsties a no sé quin coi de múscul, del calendari de competicions. Una llauna, tu, ni que fos un jugador del Barça, bufava la Laura. Ella no es va complicar tant la vida i quan se’n va afartar va acabar coneixent algú altre. Així de fàcil. I des d’aleshores, com que creu que ja no té res de què fugir, el Ricard ja només va a trotar els caps de setmana.

Sentint-se estranyament alliberat de la Laura, cada dia puja amb pas lleuger per Gran de Gràcia, passa pel davant de l’escola on va fer el batxillerat i quan arriba a Lesseps agafa el bus. A la tarda, quan torna a casa, desfà el camí. Li agrada retrobar-se amb els espais de quan era jove i tornar a trepitjar els mateixos carrers, així com veure l’Escola Vedruna, on va trastejar els cursos de BUP i COU. L’edifici no ha canviat gaire i li fa recordar els amics i companys d’aquells anys; a la majoria fa un munt de temps que els no veu i no en sap res. Com molts adolescents, durant alguns cursos va tenir certs problemes d’indisciplina i el seu esperit rebel el feia enfrontar-se als professors i altres formes d’autoritat. Segurament per una predisposició natural pels llibres (que l’ajudaven a evadir-se tant com la música heavy que escoltava als walkman) i pel fet que la professora de literatura mai no queia en les seves provocacions, sinó que sabia fer-s’ho venir bé per captar la seva atenció, el Ricard va acabar estudiant lletres. I si no fos un tòpic massa suat, ara diríem allò de les ironies del destí, atès que també ell ha esdevingut profe de lite en un institut concertat de Sarrià-Sant Gervasi.

Prop de vint anys arrossegant-se pels barris de la llengua i la literatura, patrullant pels carrers de l’ortografia i pels exàmens de comentari de text, barallant-se amb aquells ganàpies i mirant de fer atractives les lliçons d’humanitats, han estat suficients per acumular prou frustracions per sentir-se més cínic del que voldria i se sap un professor que ha cremat el poc talent que tenia fracassant, la majoria de vegades, a l’hora de transmetre una mica de la seva passió pels llibres a un grapat de xavals impertinents de casa bona, materialistes, malcriats, sobreprotegits i sobreestimulats, hipnotitzats per les pantalles i idiotitzats per la publicitat, el màrqueting de masses i el consum. I malgrat tot, entén els nois i els prefereix als adults. A més sap que és millor fer classes a la canalla de l’alta burgesia barcelonina als Salesians de Sarrià que anar a petar a les aules de segons quines parts de l’extraradi. Els alumnes el respecten i s’hi porta més o menys bé, no té problemes, tret que cada any el que els explica els queda més lluny i té la impressió que, cada curs, una nova capa de sediments l’enterra en el tedi i el converteix a ell i les humanitats en un fòssil que a ningú no interessa. Se sent com les restes arqueològiques que un operari qualsevol, maniobrant amb la retroexcavadora, destrossa sense adonar-se’n quan comença a fer el forat on construiran un aparcament o un centre comercial.

Però les últimes setmanes un noi li ha cridat l’atenció. Llàstima que no sigui alumne seu i que, com esbrinarà, ni tan sols sigui de la seva escola. El primer dia el va veure un vespre que tornava tard de la feina. Assegut a la parada del bus, el que més va encuriosir-lo no va ser la samarreta amb els inconfusibles dibuixos d’Iron Maiden que es veien sota la dessuadora de caputxa, sinó que el noi llegia. Aparentment no hauria de ser gaire extraordinari, però avui comença a ser una raresa que va captivar el Ricard. Amb un lleu somriure, l’humanista cansat va voler pensar que encara hi havia esperança i se li va acudir una analogia: de la mateixa manera que un amic et pot recomanar un llibre, quan veus un desconegut submergit en una novel·la que t’agrada, és el llibre el que et recomana aquella persona. I el noi tenia entre mans un volum de Lovecraft, autor que ell també havia freqüentat més de vint anys enrere en paral·lel a les lectures obligatòries.

El primer cop, el professor Ros va suposar que el jove era un alumne del seu institut que per alguna raó havia plegat molt tard, però va adonar-se que això no tenia gaire lògica quan, uns dies després, el va veure a Gran de Gràcia sortint justament de l’Escola Vedruna. Aleshores, què hi fotia a Sant Gervasi? En realitat, podia haver-hi tantes raons: classes de repàs o d’anglès, entrenament en algun club esportiu del barri, un familiar a la clínica de la zona o simplement una casualitat. Era el mateix noi, la mateixa dessuadora negra, els texans gastats i aquesta vegada una samarreta de Metallica de l’interior de la qual penjaven uns auriculars on el Ricard imaginava que sonarien les cançons de grups que potser ell encara coneixia. L’adolescent mig heavy (curiosament no duia els cabells llargs, com tampoc ell no els havia dut mai) anava amb uns amics. Van trencar per un carrer secundari i van seure a fumar i xerrar en unes escales laterals d’un annex de l’escola. Des de la cantonada els veia i li hauria agradat observar-los de lluny però no era una actitud gaire adequada.

Dissabte, després de córrer i de dutxar-se, el Ricard va anar a la plaça de la Vila de Gràcia a fer el vermut i fullejar el diari. I en un racó de la plaça hi havia el xaval amb uns amics. Refugiat rere les cròniques del cap de setmana, assegut a la terrassa del bar, el professor post-heavy i post-runner podia espiar-los còmodament. Quan el grup de joves va separar-se, va deixar de banda les notícies per veure com, un cop sol, el ganàpia de la dessuadora amb caputxa buscava un banc proper sota un arbre i de la bossa en treia un llibre diferent del de l’altra vegada. Des del seu post de vigilància no podia esbrinar el títol d’aquell petit volum de cobertes grogues tot i esforçar-s’hi molt, i va haver de dissimular perquè el noi, o bé per descansar, o bé sentint-se observat, va aixecar els ulls del llibre i un parell de cops el va enxampar observant-lo. Una estona després va marxar i el professor Ros va témer haver-lo incomodat.

A la tarda hi va tornar a fer el cafè, però aquesta vegada el Ricard va agafar el llibre de contes llegia aquells dies. Com que al principi no hi havia ningú, va avançar a bon ritme a través d’aquelles històries de Raymond Carver, les Short cuts que havien donat una bona pel·li del Robert Altman i que ell llegia traduïdes al castellà a Anagrama com a Vidas cruzadas. I ves per on, quan va fer una pausa per demanar un Vichy que compensés l’acidesa del cafè, va adonar-se que ara l’observat des del banc era ell. Cadascun amb el seu llibre, l’un a la terrassa i l’altre al banc, es van creuar una mirada en què semblava que es reconeixien: separats per uns deu metres i per més de vint anys però còmplices units per una afició comuna com més va menys habitual. En lloc de perdre’s en les collonades de les pantalles, tots dos compartien la sensació de viure altres vides a les pàgines dels llibres per després tornar canviats a les pròpies circumstàncies i encarar el propi destí amb una empenta diferent. Potser podríem imaginar una conversa entre tots dos, però no parlen. Tal vegada senten l’impuls, les ganes de compartir un comentari, un títol, una recomanació. Però aquest cop no van parlar. I potser no trobarien cap altra ocasió millor. L’única cosa que se li va acudir de fer al Ricard, sabent-se observat, va ser marcar algunes pàgines o subratllar amb un llapis fragments o frases dels contes de Carver.

La seva satisfacció va ser majúscula quan va tornar a coincidir amb el noi al bus. D’això només fa una setmana i llavors va seure rere seu i no va perdre ni un segon a pensar què diantre feia el jove lector tan lluny de Gràcia. En canvi, estirant el coll, va poder entrellucar amb discreció l’autor del llibre, que en aquest cas era Edgar Allan Poe, un clàssic dels relats fantàstics i de terror. El somriure complaent del professor Ros no es devia tant a la feliç coincidència que ell també hagués descobert aquell escriptor quan era jovenet, sinó al fet que aquest cop va veure com el noi subratllava algunes frases o paràgrafs, i el Ricard va voler creure que ho feia com un reflex rejovenit d’ell mateix, sense ni tan sols plantejar-se si tal vegada l’adolescent ja abans passejava per les pàgines dels llibres armat amb la llança del llapis disposat a caçar les subtileses amagades en les frases aparentment normals però que eren capaces d’explotar i provocar estranyes associacions i reaccions en cadena en la intel·ligència del lector.

barcelona-calle-gran-de-gracia-74Que dedicava tota la seva atenció a la lectura era evident perquè només es posava els auriculars quan tancava el llibre i baixava del bus, com ara, quan caminava Gran de Gràcia avall seguit discretament pel professor, que celebrava sense obrir la boca la feliç coincidència en el recorregut i en tota la resta. Però la correspondència amb el seu passat va començar a semblar-li que passava de mida quan el noi va entrar en un dels bars de la part alta del carrer on el Ricard i els seus companys de joventut també havien malgastat les hores i els diners. Sense saber-ne ben bé el perquè, seguint un impuls inconscient que el feia rastrejar el que semblava una còpia actualitzada i rejovenida de si mateix, també va entrar al local i va camuflar-se entre els homes de la barra. Mimetitzant-se amb l’entorn per passar desapercebut, va seure en un tamboret i va demanar un tallat, recolzant-se al taulell amb posat indiferent, barrejant-se camaleònic entre l’avorriment dels clients habituals. Segurament en aquells vint anys que feia que no hi entrava, el negoci devia haver canviat de mans més d’un cop però el local seguia més o menys igual. La barra continuava al mateix lloc i amb el mateix vidre embrutit a la paret de darrere del taulell, on hi havia els licors; les taules baixes arrenglerades al costat de la paret sota les finestres enreixades i, al fons, en un racó prop dels lavabos, un futbolí igual de ronyós que abans. L’única diferència era que ara calia sortir a fora per fumar i que les màquines escurabutxaques havien desaparegut tot i que, com si fos un eco llunyà dels seus sons repetitius o un reflex apagat dels llumets que en el passat captivaven l’atenció dels perdedors, ara el seu lloc l’ocupava una òrfena màquina de jugar a dards.

No va treure les històries creuades de Carver per no cridar l’atenció del noi, que potser seria capaç de reconèixer-lo, i va fer veure que fullejava els diaris que corrien pel taulell. Des d’allà va observar-lo com se submergia en Poe mentre es fotia una Voll-Damm. Quan va arribar un amic, el professor va parar l’orella i va sentir l’inici d’una conversa.

 

—Hosti, Ricard, tu per aquí. Què llegeixes?

 

—Ei, Jordi, com va? Mira, un llibre de contes que em va deixar el Lluís. D’Edgar Allan Poe, el coneixes?

 

—No. I què tal és? —va demanar l’amic, que va acostar-se al taulell—. Rafa, una Voll-Damm.

El Rafa, de camisa embrutida i desbotonada, desfargat i mal afaitat, era l’amo del bar.

—Pilla-me’n una altra —va aixecar la veu des de la taula el Ricard jove mentre tancava el llibre i liquidava la primera cervesa d’una glopada, xumant directament de l’ampolla.

—Que siguin dos, Rafa —i mentre l’amic tornava a la taula, el nostre Ricard encara va sentir que el tal Jordi recomanava algun llibre d’Stephen King.

Assegut a la barra, el professor Ros va ser incapaç d’escoltar res més. Ni tan sols va fer l’esforç de parar l’orella, sobrepassat per aquell cúmul inexplicable de coincidències. Realment eren possibles tantes casualitats? Tenien algun sentit? No només era qüestió que llegís els mateixos llibres (al cap i a la fi, les seves lectures entraven dins el cànon més o menys convencional) sinó que el més sorprenent era que també estudiés a l’Escola Vedruna, que freqüentés els mateixos llocs, que vagaregés pels mateixos carrers, els mateixos bars i ara descobria que sota el mateix nom un únic destí circulava en paral·lel però amb vint anys de diferència. El xicot era com un rastre d’ell mateix. Li recordava tant la seva joventut que, quan l’observava, sentia com si s’aturés i mirés enrere, reconeixent-hi l’ombra allargada i intangible de la seva pròpia vida.

Quan els nois es van aixecar, el Ricard va tornar en si i va sacsejar el cap lleugerament per aclarir-se les idees. Davant seu, al taulell, es refredava un segon tallat que no recordava haver demanat i mentre se l’acabava va espiar de cua d’ull com els joves sortien al carrer. Ell va preferir esperar-se dins i no saber cap a on s’encaminaven les seves passes. Una estona més tard, amb el tallat enllestit, va pagar i va tirar cap a casa.

Aquella nit, però, mentre preparava el sopar, mentre menjava entotsolat davant de la tele o quan intentava continuar amb les Short cuts de Carver abans d’anar a dormir, es distreia de la lectura pensant inevitablement en el noi que semblava que el perseguia des del passat. El Ricard era incapaç d’entendre tantes coincidències. Com a molt podria acceptar alguna de totes aquelles casualitats, al cap i a la fi és conscient que en aquell mateix moment, a la ciutat hi deu haver milers de persones que, com ell, dormen soles, que es lleven cada matí per anar a una feina que fa temps que no els interessa, que corren per la Diagonal per fugir del buit d’una vida rutinària i avorrida, per omplir el temps amb alguna cosa de profit, gent que igual que ell saturen les xarxes socials amb fotos de l’entrenament del dia, de la cerveseta o el vermut, del llibre que llegeixen o del que sigui perquè sembli que sempre tenen alguna cosa interessant a fer. Ja s’adona que té una vida força convencional. Fins i tot el fet que la Laura l’hagi deixat sembla un altre tòpic de mal gust de la vida contemporània. Però trobar-se el que sembla una rèplica viva de la seva joventut acaba inquietant-lo i no pot dormir del tot bé, desvetllant-se cada vegada que sent l’escàndol d’un ciclomotor i sorprenent-se a si mateix revisant les passes que l’han dut pel recorregut de la seva pròpia short cut.

L’endemà el Ricard es lleva, va a la feina d’esma, fa algunes reunions a la tarda i sospira quan per fi pot tornar a casa, on espera poder refer-se de la mala nit que ha passat. Quan és prop de la parada, veu el bus a punt de marxar, fa un esprint atropellat i d’un salt aconsegueix enfilar-se als graons d’accés just quan el xofer està a punt de tancar les portes. El bus no és gaire ple i de seguida identifica el noi, que aquest cop també sembla haver-lo reconegut tot i que no ha fet cap gest i s’ha submergit de nou a les pàgines del seu llibre, que en aquesta ocasió és també un volum de contes d’en Carver, cosa que el Ricard ha pogut veure en seure rere seu, com l’altra vegada. Això ja passa de mida, sospira sense badar boca. Sembla ben bé que el destí el porti a enfrontar-se al seu passat, vés a saber amb quina finalitat. Com si la vida el fes trobar-se amb si mateix quan tenia disset anys. Incòmode, però alhora excitat per la idea, el Ricard es demana què diria al noi de davant si sabés del cert que és ell mateix, de jove, gairebé vint anys enrere. Què es diria, quin consell es donaria si pogués reescriure les pàgines a partir d’aquell capítol, si pogués rebobinar la cinta de la vida fins a aquell punt exacte de la joventut?

El primer que li passa pel cap que podria dir-li és que no se li acudís de fumar, «que no ho vulguis saber, com ens va costar deixar-ho», rumia com si li ho digués. O també, «escolta, no beguis tant que és un mal hàbit». O sobretot, «vigila amb qui t’ajuntaràs a la universitat, mira que hi ha tota una colla, no vagis gaire amb ells que no n’hi ha ni un que hagi acabat prou bé. Només et salvaràs tu, i encara, ja em veus». Dins el caparró pensa en la conversa hipotètica amb si mateix: «Ui, i si et trobes una tal Raquel, fuig, fuig, ni t’imagines com et farà patir, que ens ho va fer passar més malament que cap altra. Ah, i per poc que puguis, no siguis ruc i fes el doctorat, mira que si no ens en penedirem tota la vida. I de casar-se, ni parlar-ne: mira com estic, noi. Escolta, quan la Laura comenci a parlar de casar-se i tenir fills, mira, jo ja sé que et costarà, que és difícil, però no li diguis que sí. No tinguis por i li dius el que penses perquè després mira com he acabat.»

Però de sobte el caparró del Ricard s’atura en sec com si el bus hagués quedat atrapat en un embotellament o rere un semàfor vermell. Però no és així, passat Balmes no hi ha gaire trànsit i en poca estona seran a Lesseps, on sap que tots dos baixaran i ja no es veuran mai més. Per fi entén que el noi no se li assembla tant, que en realitat és ell qui d’alguna manera hi ha acabat abocant inconscientment els seus records, amb tota probabilitat només perquè necessita repensar el seu currículum i afrontar el passat per continuar construint alguna cosa, ara que està sol. Pel carril bus arribaran a Lesseps en pocs minuts i l’última cosa que el Ricard pensa que diria al seu jo del passat, el que hi ha assegut davant seu, és que fes el que volgués. «Tu mateix, fes el que puguis.» I això és tot. Ja no vol pensar res més, perquè en essència ja no té res més a dir-li.

Els minuts finals del trajecte el Ricard es relaxa, mira per la finestra, per on veu passar la ciutat indolent, i no pensa en res. Amb la ment en blanc, sent la respiració i els batecs del cor, que a moments s’acompassen amb els sorolls mecànics del bus o els bufits quan obre i tanca les portes a les parades. I de sobte, una idea s’escola al seu crani com el corrent d’aire fresc que escampa el tuf condensat a l’interior de l’autobús: si ell s’ha trobat el seu jo de joventut i al final no li ha dit res, potser el seu jo vell també l’ha estat espiant i el malparit tampoc no li ha dit res. L’imagina com un home gran, d’uns seixanta anys pel cap baix, mig calb, cabells esgrogueïts i cara d’avorriment i resignació.

 

Tot i que sigui una estupidesa, no pot evitar estirar el coll com un periscopi i fer una ullada a la gent del bus però no hi troba cap home que pogués ser ell mateix d’aquí a uns anys. Que estrany que és tot, sospira. Arriben a Lesseps i deixa passar el noi davant seu. Quan s’obren les portes somriu pensant que ja no el veurà més, que allà se separen les seves vides encreuades. Si cal, canviarà d’hàbits i agafarà una altra línia. Quan posa el peu a la vorera també somriu pensant que, si rere seu hi hagués ell mateix envellit, hauria de deixar-li el pas per educació, malgrat que aleshores, irònicament, trencarien la cadena lògica de successió d’aquelles vides creuades. Però per què no hi és, es demana.

Palplantat a la vorera, veu com s’allunya el noi per una banda i el bus per una altra, i aleshores, sol i quiet a la plaça, per fi se n’adona. Que el seu jo vell no hi sigui només pot voler dir una cosa. Mira un altre cop cap a Gran de Gràcia, on el noi es barreja amb la gent mentre la silueta del bus es perd per la travessera de Dalt. S’acomiada d’ells en silenci i una por que ve de lluny no el deixa respirar. Ara ho entén.

© Iñaki Rubio 2016

Subscriu-te

Subscriu-te i rebràs les novetats del blog al teu correu electrònic.

, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

2 Respostes a Tu mateix

  1. Rosa 15 març 2016 at 17:36 #

    Ostres què xulo ! Els decorats em sonen i això encara ho fa més divertit…i fins la darrera frase ens deixes amb la intriga.
    M’ha encantat !

    • Iñaki Rubio 15 març 2016 at 18:48 #

      Moltes gràcies Rosa. El final, com sempre, és inevitable.

Deixa un comentari