La televisió és cultura

La televisió és cultura

Foto Tony Lara http://caminandoensilencio.blogspot.com/

Mentre la Carme acabava de feinejar, i just quan el Tonet tornava a la cuina després de ficar els nens al llit, el televisor va fer un pet sec i es va quedar fosc, mort amb tota la seva negror al costat de la taula on acostumen a sopar. Superat l’ensurt inicial, el Tonet i la Carme es van mirar desconcertats, preguntant-se en silenci què significava que el seu primer televisor s’hagués espatllat definitivament, si és que havia de significar alguna cosa. Potser és que s’havia acabat una etapa de les seves vides? O simplement era l’obsolescència programada d’un electrodomèstic més? L’havien comprat feia un grapat d’anys, quan van anar a viure plegats a aquell piset d’Encamp. En aquella època, els primers aparells de plasma del mercat eren molt cars i ells s’havien fet la il·lusió que no els feia falta mirar gaire la tele, tenint-se l’un a l’altre, enamorats com estaven. Per això es van quedar un model normalet, de tub, que ha donat bon resultat. Uns anys després, però, quan van canviar de pis i van néixer els nens, van aprofitar el vell televisor, que encara aguantava, per posar-lo a la cuina i en van comprar un altre per a la sala.
Avui el Tonet torna a casa amb un televisor nou, sorprès que, per un preu moderat, n’hagi aconseguit un amb l’última tecnologia malgrat ser de gamma mitjana. Els nens es distreuen il·lusionats veient com l’instal·la i sintonitza els canals. En un no res, tota la família mira amb ulls nous un vell episodi del Tom i Jerry, que sembla que hagi de fer més gràcia a l’aparell acabat d’estrenar. Quan s’acaben els dibuixos animats i mentre preparen el sopar i paren taula, acostumen a posar un programa de reportatges d’actualitat i canvien a un canal espanyol. Però en el moment en què comencen a parlar d’uns crims macabres succeïts en qualsevol racó d’aquest país castigat pel sol i les passions més antigues, el televisor es queda amb la pantalla en negre uns segons, fosc i mut. Desconcertat, el Tonet s’hi apropa però abans no pugui fer res, l’aparell s’encén un altre cop, tot i que en un canal diferent, com si hi hagués algun problema amb la sintonització de les cadenes televisives. A la pantalla fan un reportatge sobre l’Egipte antic, i els nens, admirats per les piràmides i les mòmies, senten curiositat. Els pares, en canvi, es fixen en el distintiu d’aquell canal d’història que ni tan sols sabien que tenien.
Entre l’allau d’oferta televisiva, busquen el canal que tenien abans però segueix en negre i volen pensar que és una fallada aïllada, concreta, i que potser el problema el tenen els de la tele. Trien una altra cadena on fan un programa d’esports que al Tonet li agrada molt, malgrat que a vegades a les tertúlies tothom parla alhora i aixecant la veu. I quan passa això, el televisor torna a quedar-se en negre, com si s’apagués, amb la pantalla enfosquida i en silenci. Uns segons. I després torna a engegar-se amb un canal diferent, aquest cop amb un reportatge de natura. I també aquest cop els nens s’embadaleixen, fascinats per l’escena d’uns llops que corren per la neu perseguint un ramat de caribús amb el teló de fons de les muntanyes Rocoses.
Mentre sopen els agrada mirar el telenotícies però no poden perquè cada vegada que a l’informatiu de qualsevol canal volen donar alguna informació poc instructiva, sembla com si el televisor nou decidís per ells i els censura uns informatius massa macabres, penosos i tristos, una allau absurda de les pitjors misèries d’aquesta subespècie de primats sense sentit que s’estan carregant el planeta i que es comporten com llops els uns amb els altres. Ni els informatius espanyols, ni els francesos, ni els internacionals, només poden veure alguna notícia aïllada de l’informatiu local i poca cosa més, perquè quan és el torn de les notícies esportives, reduïdes a l’absurditat futbolística, l’aparell fa el mateix que totes les altres vegades: s’apaga, i durant uns segons la pantalla s’enfosqueix, mentre sembla que la tele busca algun canal profitós. I en troba. Molts més dels que es pensaven i així descobreixen un munt de programes que ni tan sols sabien que tenien sintonitzats: ara un concurs de preguntes i respostes on no criden, ni fan el ruc; un reportatge sobre la història d’algunes ciutats importants, com Florència o París; un documental en què expliquen els secrets per entendre alguns quadres famosos; un altre d’història on fan conèixer com es van fundar els Estats Units d’Amèrica, independitzant-se del regne britànic, o com la colonització espanyola de l’Amèrica Central i del Sud va posar fi a les cultures dels inques i els maies; un canal en què parlen de ciència i tecnologia, un altre d’astronomia i algun de música on no surten noies ballant mig nues.

La televisió és cultura

Al principi el Tonet s’ha fotut nerviós, emprenyat per no poder veure el que ell volia, i fins i tot ha fet uns copets al televisor o ha fet picar el comandament a distància contra la taula. Però després ha mirat de contenir la mala llet i ho ha deixat córrer, decebut: prou que havien de sopar, i a més els nens, quan l’han vist enrabiat d’aquella manera, se l’han mirat amb uns ullets que el pare ha entès, per fi, que potser aquell no era un bon model de conducta. El més curiós és que els fills s’han interessat força per tot el que han vist a la tele, i els han fet preguntes que els han permès parlar una mica de tot: d’on és Florència, qui eren els maies, per què Picasso pintava així (i aquesta, renoi, era difícil i han hagut d’escoltar el documental per poder explicar-ho). I quan han passat pel programa de preguntes i respostes, els nens s’han admirat que entre la mare i el pare gairebé encertaven totes les respostes i, il·lusionats, els han dit que haurien d’anar al concurs i segur que guanyarien. La Carme i el Tonet han somrigut, feliços.

Però després de posar els nens a dormir, el Tonet torna a la cuina amb la caixa de l’aparell nou, amb la intenció d’empaquetar-lo i l’endemà tornar aquell televisor que fa zàping pel seu compte i que es creu amb el dret d’escollir el canal més adequat, educatiu o interessant. Ni parlar-ne, remuga entre dents, una tele censuradora, on s’és vist. Quan la Carme el veu, l’atura amb una carícia i li demana que què fa. Ell respon, fent veure que està molt decidit a retornar el televisor. Ella se li apropa més, l’abraça i li demana si n’està segur. Diu que sí, però mentre es fan un petó deixa caure la caixa d’embalatge. En aquell moment comença una pel·lícula i la sintonia inicial els crida l’atenció. És El planeta dels simis, amb el Charlton Heston, que havien vist alguna vegada al seu primer televisor. La miren un moment. Somriuen i recorden que, per sort, segueixen tenint-se l’un a l’altre. Tots dos pensen el mateix: en el veritable planeta de simis que acostuma a escopir la tele cada vespre.
Per això no tornaran aquell estrany televisor. Perquè la bona televisió també pot ser cultura.

 

© Iñaki Rubio 2014

Subscriu-te

Subscriu-te i rebràs les novetats del blog al teu correu electrònic.

, , , , , , , , , , , , , ,

2 Respostes a La televisió és cultura

  1. Pepita 29 juny 2014 at 18:52 #

    Molt pedagògic aquest conte. Em servirà per fer un debat a classe el curs vinent.

    • Iñaki Rubio 30 juny 2014 at 18:13 #

      Gràcies Pepita, i perfecte si el pots fer servir a l’aula! I si els nanos s’animen, que comentin aquí mateix, no?

Deixa un comentari