Gegants

El ministre Briareo va signar el document final del plec, va tancar la carpeta mentre sospirava i va donar-la al seu secretari, que va afanyar-se a arxivar-la i a començar les oportunes diligències. El mandatari s’aixecà de l’escriptori, va fer la volta al moble de fusta noble, resseguint-ne el contorn amb els dits, i va contemplar els carrers de la capital per la finestra, meditant sobre la seva decisió. Era conscient que amb aquella concessió s’estava jugant la carrera política: si la jugada li sortia bé, en el futur tothom el recordaria com una ment privilegiada i entenimentada; creia que fins i tot podria passar a la història d’aquell petit país com un home avançat al seu temps. I la història la fan els valents, es deia a si mateix, embadalit en els seus propis pensaments.

Però no es podia treure de sobre la incertesa de què passaria, la inquietud que el feia témer que la gent no entendria aquella aposta tan necessària per al país; des del seu punt de vista, és clar. I això hauria d’explicar-ho molt bé per evitar el rebuig de l’opinió pública. Ho tenia tot preparat per a la roda de premsa: una presentació amb el resum de la memòria econòmica, l’informe mediambiental i tots els documents que acreditaven la legalitat de la llicència a favor d’aquella empresa anomenada per la unió dels cognoms dels fundadors: Pata & Pou.

La gent hauria d’entendre-ho per nassos, pensava el ministre. L’energia eòlica és neta, sostenible, inesgotable, ecològica. La modernització del país, el benestar de la gent, el progrés com a nació també exigien més autonomia energètica. La inversió en aquesta mena d’infraestructures era imprescindible per al futur, quan els preus dels combustibles fossin massa cars per mantenir les calderes enceses tot l’hivern. I en canvi, no era el cost d’instal·lar aquelles elegants estructures blanques el que podia provocar el rebuig de l’opinió pública, sinó el lloc escollit pels tècnics, que després de mesos d’estudis i de prendre mesures van concloure que l’emplaçament més eficient era al Casamanya, una de les muntanyes més emblemàtiques i estimades pels andorrans. El Puigmal, el Pedraforca o la Montserrat dels catalans, l’Aneto per als espanyols o el Mont Blanc per als francesos. Allà al mig pretenien plantar els aerogeneradors. 

La silueta allargada i esvelta d’aquell cim, visible gairebé des de totes les parròquies, hauria de veure’s colonitzada de sobte per uns molins de vent blancs i esculturals, poblant com gegants desaforats el llom amable de la muntanya, pentinant el cel amb les seves aspes descomunals, com si fossin arbres gegantins clavats artificialment al paisatge pirinenc.

En un no res, amb la velocitat accentuada per les xarxes virtuals, la societat es va mobilitzar de forma massiva i va organitzar una plataforma per oposar-se al projecte. Però el ministre va dir que no hi hauria marxa enrere, que hi havia contractes signats i que el Govern tenia el suport d’una àmplia majoria parlamentària al Consell General, donant per descomptat que aquesta dada el legitimava i no li calia escoltar la veu del poble. El temps em donarà la raó, pensava Briareo, que va haver de suportar atacs de tota mena, des de rumors sobre la seva vida personal que pretenien desgastar la seva figura i desacreditar-lo, fins a comentaris burletes que corrien pels cafès, on la gent ja no parlava de res més, i en lloc d’anomenar-lo «ministre»es referien a ell com «el monstre Briareo»,fent un joc de paraules i de conceptes poc elegant.

Però ell va tirar pel dret, convençut que aquella mena d’infraestructura era molt necessària i que el rebombori que corria per les xarxes socials només era foc d’encenalls. La gent no tenia prou perspectiva, creia ell, i tot necessita un temps per acostumar-se als canvis. És cert que els amants de la natura hi anaven sovint, al Casamanya, i l’únic sacrifici que es demanava era que a partir d’aleshores no podria fer-se més aquella excursió, per raons de seguretat, atès que no es podia permetre que els senderistes caminessin fins al pic esquivant els aerogeneradors. Però de muntanyes n’hi ha moltes, deia, i potser seria l’ocasió d’anar a conèixer noves rutes igualment interessants, va dir en una entrevista a la televisió. Però feia la impressió que no s’ho creia ni ell. Això sí, acabava agafant tot l’aspecte d’un visionari quan garantia que poc temps després de començar a funcionar la instal·lació, tothom veuria que la factura de la llum baixaria, i en pocs anys el país podria exportar energia a les comarques veïnes.

Ningú no se’l va creure. Com tampoc ningú no se’n sabia avenir quan, unes setmanes després, a trenc d’alba, el perfil de l’aresta de la muntanya es va veure interromput per una silueta estranya, un monòlit metàl·lic i blanc que embrutava el cel d’Andorra. L’havien instal·lat durant la nit. El procés previst consistia a muntar les bases cilíndriques i posar les aspes només al final. El que no va saber la població fins més tard és que, de matinada, els camions havien entrat al país per França, s’havien enfilat cap al coll d’Ordino des de Canillo i havien deixat esteses als planells de Mereig totes aquelles estructures gegantines. Els prats d’alçada, amables i fecunds, amb una explosió de xicoies primaverals, es van omplir de curiosos que s’hi van apropar en saber-se la notícia i que contemplaven la blancor escultural dels aerogeneradors amb la mateixa cara d’estupor que les vaques i els vedells que pasturaven per allà.

El rebuig generalitzat va ser total. Fins i tot un grupuscle mal organitzat i suposadament ecologista es va autoerigir com a veritables defensors del paisatge i les muntanyes andorranes, salvadors de la terra i de la identitat local, i els seus components, com quixots postmoderns que pretenien conservar el patrimoni natural, van voler imitar les organitzacions internacionals, que sovint feien accions amb ressò mundial per salvar tant les balenes del Pacífic com els óssos de l’Àrtic. Van improvisar el seu logo amb la silueta mal dibuixada del tritó pirinenc, amb la qual pretenien legitimar la defensa del medi natural i mostrar un cert aire perillós. I és que aquella colla pensaven fer-la grossa.

Van poder esquivar els serveis de vigilància que protegien els aerogeneradors estesos a Mereig endinsant-se de matinada pels boscos que els guàrdies de seguretat no coneixien i, d’amagat, protegits per la foscor, van dedicar-se a pintar amb lemes esbojarrats les estructures blanques, on van escriure rimes consonants poc poètiques i molt reivindicatives. I com a punt final, pintaven un tritó pirinenc. Però l’acció mediàtica per excel·lència i que hauria de sortir a totes les televisions era la que pretenien dur a terme amb les dues estructures cilíndriques que de moment havien instal·lat i que s’aixecaven dretes sobre la muntanya.

Volien sortir a la tele pel seu ressò, i ho van aconseguir de totes totes, i tant que sí, però només com a anècdota local i convertint-se en la riota de tot Andorra i part de l’Alt Urgell. I és que pretenien atacar i dominar aquells gegants quixotescos lligant-los amb una pancarta enorme amb els seus lemes i el reconsagrat tritó pirinenc. Però els cilindres sobre els quals van muntats els aerogeneradors eren més alts que no es pensaven i es va retardar la perillosa feina d’enfilar-s’hi. Tampoc no s’havien fixat en la previsió meteorològica per a aquella nit i quan va començar a plovisquejar tot es va complicar i algú del grup una mica assenyat va dir que miressin bé el que feien i que no prenguessin mal. Al final, de bon matí, quan tres companys havien grimpat fins a mitja alçada de les estructures, els vigilants els van descobrir i els qui van poder, van fugir cames ajudeu-me pels boscos deixant els tres amics penjats de les torres com si fossin llonganisses d’Organyà. La imatge que tothom va veure a la televisió d’Andorra va ser la dels bombers intentant rescatar aquells nois xops i una mica rucs que s’havien enfilat allà dalt i que no sabien com baixar. La policia se’ls va endur però després de l’interrogatori reglamentari els van deixar lliures, convençuts que només eren un perill per a ells mateixos i que ja tenien prou pena de tornar a casa i que tothom els identifiqués com els penjats dels molins de vent.

Però l’allau que rebutjava aquells gegants era imparable i aquesta vegada els quixots van guanyar la partida als monstres visionaris de la postmodernitat: al final el ministre Briareo va haver de fer marxa enrere i empassar-se les seves paraules i els seus quimèrics projectes. Se sentia incomprès per una societat que el va decebre perquè havia demostrat, des del seu punt de vista, que encara estava massa ancorada i que no tenia la seva amplitud de mires ni la seva perspectiva privilegiada. Per això, quan es va acabar el mandat, va deixar la política i va desaparèixer d’Andorra. Se’n va anar amb les seves idees forassenyades al nou món, a l’altra banda de l’Atlàntic.

El Govern va haver de fer repintar els aerogeneradors i els va revendre, perdent-hi molts calés. Les peces fetes malbé per la bretolada dels camarades del tritó pirinenc van quedar durant molts anys amuntegades en un racó oblidat d’algun magatzem del Ministeri d’Obres Públiques, fins que algun altre il·luminat va decidir reutilitzar-les com a parts decoratives d’un parell d’infraestructures més aviat lletjotes que havien fet a la capital: dos ponts funcionals però sense cap gràcia que travessaven el riu Valira, però que va semblar que podien millorar molt amb aquelles peces blanques que ja ningú no recordava: així van revestir les dues passarel·les amb un disseny suposadament modern i elegant com el de tants i tants viaductes o pontons que s’instal·len arreu. Hàbil de mena en qüestions de geoestratègia internacional, i mantenint l’ancestral joc d’equilibris amb els països veïns, el Govern d’Andorra va batejar aquells ponts amb noms de capitals importants, que si París, o Madrid. 

Publicat a L’altre costat del mirall. L Premi Recvll. Pagès editors, 2015

@Iñaki Rubio

Subscriu-te

Subscriu-te i rebràs les novetats del blog al teu correu electrònic.

, , , , , , , , ,

4 Respostes a Gegants

  1. Isabel Escudé 18 Març 2020 at 11:10 #

    Iñaki! sempre interessa el que escrius! Durant aquest periode ho hauríes de fer sovint…….que ens ajuda a passar el tancament a casa!!!!!!

    • Iñaki Rubio 21 Març 2020 at 18:35 #

      Hola Isabel,
      Moltes gràcies i sí, intentaré generar més contingut aquests dies per fer més passable el confinament.
      Per cert, a les xarxes socials estic penjant uns vídeos amb recomanacions. Potser no podeu comprar els llibres ara però sí més tard. I si més no, aquests vídeos també són una distració.
      Una abraçada i cuida’t molt.

  2. Mitxi 20 Març 2020 at 18:47 #

    Gràcies Iñaki, molt distret.
    Cuida’t.

    • Iñaki Rubio 21 Març 2020 at 18:32 #

      Moltes gràcies Mitxi!
      Igualment, cuideu-vos molt.

Deixa un comentari