English APP

English APP phone Iñaki RubioEl Manel sempre ha pensat que li convindria apuntar-se a anglès. De jove en va estudiar i tenia facilitat per la llengua de Shakespeare, però com que no la practica mai, se li ha rovellat i cada inici d’any, quan pensa en la clàssica llista de bons propòsits del gener, es promet que buscarà una acadèmia on poder recuperar l’agilitat relativa que havia tingut anys enrere, quan encara era capaç de cantussejar alguna cançó de moda o fins i tot mirar els informatius de la CNN o fullejar algun diari en anglès i treure l’entrellat de les notícies. Cada any ho pensa i cada any se n’oblida abans que s’acabi el gener.

Enguany, però, una aplicació que s’ha baixat al mòbil li permet tenir la consciència tranquil·la. L’English APP l’han dissenyada amb la col·laboració de professors d’Oxford i garanteix la interacció entre el mòbil i l’usuari, que haurà de desenvolupar les competències bàsiques: entendre els missatges orals que emet l’aparell i respondre-li també oralment, com si parlés per telèfon. Certs continguts es generen en forma de text a la pantalla però la part teòrica només inclou els repertoris lèxics i algunes breus eexplicacions sintàctiques que apareixen en forma d’esquema. L’encert del cas és poder practicar l’anglès oral quan l’usuari vol, en estones perdudes o mentre feineja, i sempre que vulgui, on vulgui i quan vulgui. Aquesta era la promoció que en feien. I el Manel hi va caure de quatre grapes.

Al principi van fer-li un qüestionari per assignar-lo al curs adequat, amb la prometença (que en els cursos d’anglès sempre té un aire d’utopia que no se l’acaben) de passar-lo a un nivell superior si millorava. Els primers dies es notava una mica encarcarat, però això justament el va empènyer a esforçar-se, motivat pel repte, de manera que aprofitava moltes estones mortes per escoltar el que li deia per l’auricular l’Alice, la professora virtual del seu curs. Ell parava l’orella i després havia de respondre algunes preguntes: o bé un senzill qüestionari amb diferents opcions de resposta (hàbilment presentat com en els concursos televisius, però a la pantalla del mòbil), o bé elaborar algunes frases i dir-les amb bon accent pel micròfon de l’smartphone, proposicions que l’aplicació era capaç d’interpretar, amb la qual cosa el Manel al·lucinava. Imaginava que hi havia un programari on havien introduït les paraules clau i alguna consigna per combinar-les, però això li era igual, perquè semblava ben bé que l’Alice l’escoltés a l’altre costat de l’aparell.

Pel que ella mateixa anava explicant a cada unitat, a part de professora, estava casada i era mare de dues nenes, vivien en una zona residencial plena de jardiners i sastres a la ciutat de Southampton, port d’on havia salpat el famós Titanic, i li agradava el cinema, el teatre, la música en viu i de tant en tant sortir amb les amigues. De moment no deia res de si era viatgera (tot i que segurament això sortiria en alguna altra unitat). De fet l’Alice no parava: sortir a sopar amb el marit, a qui el cambrer sempre acabava vessant-li involuntàriament un copa de vi o un cafè, anar al parc d’atraccions, al pub amb les amigues, a veure els seus pares, al cine, al teatre, i encara deia que tenia temps de llegir el diari i un llibre cada setmana. Un ritme de vida insostenible, és evident, però al Manel això tant li era. L’Alice li agradava, li queia bé, i gràcies a ella va millorar molt de pressa. També s’ha de dir que s’hi va obsessionar una mica i encara que no se n’adonés, es passava el dia parlant amb ella en lloc de comentar la jugada amb els companys de l’oficina a l’hora d’esmorzar, o de parlar amb la seva dona a l’hora de sopar.

En poques setmanes l’Alice s’havia convertit en algú important en la seva vida i seguia amb interès les seves vicissituds diàries alhora que les seves respostes eren cada cop més elaborades i aviat va gosar donar-li consells sobre com actuar en determinades situacions quotidianes. El Manel no era conscient que capficar-s’hi tant no era normal, que potser havia de fer més cas a la Montse, la seva dona. Potser no era capaç d’entendre que l’Alice l’enlluernava amb una vida idealitzada, impossible, però ell volia creure-la, imaginar que duia aquella vida alegre i somrient, apassionada i activa malgrat el clima britànic.

Però un bon dia l’aplicació va demanar d’actualitzar-se i ell va acceptar el suggeriment del mòbil confiant que millorarien la interacció i podria ser més a prop de l’Alice. El procés trigava una mica, aquell vespre, i va anar passant cap a casa i, just quan aparcava al costat del cotxe de la Montse, una alarma va notificar-li que les novetats a l’English APP ja estaven disponibles. Encara al cotxe, va encendre l’aplicació a l’instant però l’Alice havia desaparegut i al seu lloc hi havia l’Arthur. Es va quedar de pedra. Coi, a veure si l’havien canviat de curs, es demanava, però grapejant la pantalla de l’smartphone va comprovar que continuava al nivell tres. Va toquejar tots els menús possibles buscant l’Alice però no va trobar-la.

Assegut rere el volant, va voler comunicar-se amb el nou professor per si esbrinava re de què li havia passat a l’Alice. Però l’Arthur era un banquer de Londres que no coneixia l’Alice, un paio avorrit i pretensiós que explicava que últimament les coses a casa seva no anaven gaire bé, i que un fill adolescent i els problemes que estava donant a l’escola eren capaços de desequilibrar una parella ben avinguda. I que ell, sense adonar-se’n, potser s’havia refugiat en la feina fins que la seva dona, la Scarlett, se n’havia cansat i havia començat a sortir amb les companyes de feina i a participar en actes de la companyia de moda on treballava. Fins i tot un cop va haver d’acompanyar el seu cap, Sir Thomas McQueen, i l’Arthur començava a sospitar que tot això la seva dona li ho feia per escarmentar-lo. O potser s’estava deixant enlluernar pel dissenyador d’èxit?

Quan va acabar la confessió de l’Arthur, començaven les preguntes de comprensió i el Manel va apagar el mòbil amb un gest de disgust. Mentre pujava amb l’ascensor, renegava de l’actualització i del banquer londinenc, un pesat insofrible que li havia clavat un rotllo sense sentit. Va guardar el mòbil a la butxaca dels pantalons mentre obria la porta i va sentir el silenci fred que s’espessia a tot el pis. La Montse no hi era. On devia ser, es demanava. A la cuina la seva dona li havia deixat una nota de les d’abans, escrita amb boli sobre un paperot, res de missatges al telèfon. Amb lletres ben grosses i enrabiades, un parell de frases breus clavades amb un imant a la diana de la nevera li deien que no l’esperés a sopar, que s’havia compromès a anar a una festa de l’empresa. I que no patís, que l’havia passat a recollir el Tomàs, el cap de recursos humans.

—No m’esperis despert, carinyo, el Tomàs em portarà a casa a la nit.

© Iñaki Rubio 2015

Subscriu-te

Subscriu-te i rebràs les novetats del blog al teu correu electrònic.

, , , , , , , , , ,

No hi ha comentaris.

Deixa un comentari