Ciutadà exemplar

accident-barrier-caution-tape-923681Era el paio més normal del món. Saludava els veïns, treia la brossa, pagava els seus impostos. I ara això. El carrer -zona residencial deliciosament burgesa- s’ha vist trasbalsat per les sirenes de la policia. A la pantalla de la tele es veuen els llums d’emergència d’una ambulància que, malauradament, no podrà salvar ningú. Cossos uniformats, armilles grogues, cinta per acordonar el perímetre i impedir el pas dels tafaners. Al principi devien ser només alguns curiosos atrets per l’enrenou. Potser podien ajudar en alguna cosa? I ara no s’ho poden creure. Però si era el paio més normal del mon, no pot ser. Però sí que pot ser. Si no, no se l’haurien endut emmanillat.

Una àvia apergaminada li explica a un agent que l’home sovint l’ajudava amb les bosses de la compra. El policia pren nota mentre reprimeix un badall: sempre diuen el mateix. La veïna del costat declara que l’única particularitat que havia demostrat l’home era una fixació obsessiva perquè res ni ningú entrés al jardí. Per això havia instal·lat uns aparells d’ultrasons que repel·lien gats i gossos. La veïna sempre havia cregut que era perquè hi tenia un roser molt maco que ella veia des de la finestra del primer pis. La càmera de la tele capta com l’entrevistada entén de cop que aquella dèria, ara, tenia una altra explicació. Commocionada, es tapa la boca i està a punt de plorar, cosa que segurament farà més tard, lluny dels focus, després d’acceptar que hauria d’haver sospitat que el veí es dediqués a la jardineria de matinada, quan ella, sense obrir el llum, l’entreveia des del finestró del lavabo.

A hores d’ara ja deu estar tancat al calabós. Però la seva dona segueix dins la casa. És possible que ella no en sabés res? Quina cara deu fer? També deu semblar molt normal? L’esposa exemplar d’un ciutadà exemplar. Els Mossos estan inspeccionant el subsòl. D’això no hi ha imatges però s’ha filtrat la informació suficient per fer-se una composició de lloc. Diuen que al soterrani tenien una habitació interior totalment aïllada amb un llit on les encadenava i un bidet miserable. Tot faria pensar que les violava allà. Però no. Després se sabrà que no. Les mantenia malvivint un temps indefinit fins que les passava a la sala d’operacions -també aïllada al soterrani. Parets de maons esquitxats de sang. Taula d’operacions amb cadenats. Un aparador brut amb l’instrumental i pots de conserva amb membres esquarterats submergits en formol.

De moment han trobat dotze cadàvers al jardí de darrere. Totes dones. Totes joves. Totes a trossos. Tallades amb el mateix patró de carnisser. Es tem que hi pugui haver una seqüència macabra d’una per any. I en feia quinze que vivien allà. Eren uns veïns exemplars. Gent molt normal. L’informatiu continua amb altres notícies però jo segueixo capficada amb el cas. Com pot ser que ningú se n’adonés? Com pot ser que ningú trobés a faltar aquelles dones? Que deixessin de buscar-les, que arxivessin el cas sense resoldre. Com pot ser? I per què cony sempre rebem nosaltres? Ens hem acostumat a aquestes barbaritats i no ens afecta ni una notícia com aquesta. El telenotícies continua. El mon segueix girant indiferent.

A la tarda vaig a l’agència tributària. Mentre espero, penso en l’assassí múltiple: com triava les seves víctimes? Aquí tothom sembla molt normal. Massa. Després d’uns minuts, l’home del costat m’ha dit que se li feia tard i m’ha ofert el seu número. En donar-me’l m’ha fregat la mà. Li he vist petits talls als dits, restes de terra a les sabates. Molt amable, gràcies. Quan s’allunyava, m’ha somrigut. De cop m’he vist a les notícies.

© 2019 Iñaki Rubio. Tots els drets reservats.

Subscriu-te

Subscriu-te i rebràs les novetats del blog al teu correu electrònic.

, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

No hi ha comentaris.

Deixa un comentari