Carnisseria

 

ink-303244_1280Què es pensaven aquests cabrons, que eren els únics que podien utilitzar la força? Que tenien el monopoli de la violència? I uns collons! Encara que m’hagin agafat, jo ja he guanyat. El que passi a partir d’ara m’és igual. Era l’única solució. Ja no hi haurà més discussions. Ni més llepades. M’han fet mal. Quan han vingut a buscar-me m’han fet mal. No calia que esbotzessin la porta d’aquella manera ni que m’apuntessin amb l’arma. Tampoc no he ofert tanta resistència. De seguida he deixat els ganivets i m’he tret el davantal de la carnisseria. Però havien de fer el numeret com si realment fos una persona perillosa. Se m’han llençat a sobre i m’han immobilitzat entre dos o tres. M’han fet mal. Un d’ells se m’ha posat al damunt, clavant-me el genoll, mentre un altre em posava les manilles. Per gust, m’haurien tustat. Se’ls hi nota. Però si t’estàs quieta, no poden justificar que et clavin una puntada. Segur que se’n morien de ganes. M’han insultat. Estigues quieta, bruixa! Mala puta, com se t’acut? Això m’han dit. Com si hagués atacat també la seva masculinitat. Estava de boca terrosa i amb les mans emmanillades a l’esquena –com si fos una terrorista– quan he vist que a ell el deslligaven i se l’enduien d’urgència. Cap a l’hospital. No sé què hauran fet amb el membre. Suposo que li hauran tret de la boca. No podia ni respirar, el pobre. Ni cridar, ni demanar auxili, no podia. Ja li està bé. Segurament podran reconstituir-li. He fet uns talls nets, precisos, professionals. He evitat la femoral a propòsit perquè s’hauria dessagnat abans que arribés l’ambulància. Així no es morirà però li quedarà un record meu per tota la vida cada vegada que intenti pixar. I a mi no em podran acusar d’intent d’homicidi. Tot calculat. Ho tinc tot calculat. I aquests imbècils es pensen que simplement m’ha agafat un atac de bogeria. Jo ja sé el que passarà ara. D’aquí no res m’aixecaran de terra i em faran sortir per la porta. Encara que vagi emmanillada m’agafaran cadascun per un braç i davant l’expectació pública, faran més força de la necessària perquè així faci mala cara davant dels periodistes i curiosos. Voldran humiliar-me i hauran aparcat el cotxe prou lluny per fer-me caminar entre la gernació. Diran que m’he trastocat. Que m’he tornat boja. Després se m’enduran detinguda. Començaran les preguntes abans que pugui demanar un advocat. Si em declaro culpable? Sí, és evident que soc culpable. Que per què ho he fet? Diré la veritat però no voldran entendre’m. No acceptaran que vaig anar a comissaria moltes vegades però que al final només un cop vaig atrevir-me a entrar. I no vaig fer la denúncia. L’agent que em va escoltar em va preguntar si tenia proves. Si hi havia testimonis. Si tenia blaus, torçades o el que fos. Si havia anat algun cop al metge. Un informe d’urgències, qualsevol cosa. Però com pretenia que hi hagués testimonis? Què no m’havia escoltat, aquell idiota? Que no li acabava de dir que tot quedava dins de casa? De portes enfora, tot perfecte. El marit exemplar. Però era un puto manipulador. Feia temps que la violència era sobretot psicològica. I al llit. Però ara s’ha acabat. Per sempre. S’han acabat les amenaces, la por, la humiliació. S’han acabat les fel·lacions. Ja està. Ha sigut més fàcil del que sembla. Un parell de talls i llestos. Li he lligat les mans i li he fotut a la boca. Apa, que provi el seu propi sabor. A veure si li agrada. Que es noti el sexe flàccid entre les dents, rascant-li les genives. Jo ja he guanyat.

© 2019 Iñaki Rubio. Tots els drets reservats.

Subscriu-te

Subscriu-te i rebràs les novetats del blog al teu correu electrònic.

, , , , , , , , , , , , ,

No hi ha comentaris.

Deixa un comentari