Aurrera

Villaró Peruga Rubio

D’esquerra a dreta, Iñaki Rubio, Albert Villaró i Joan Peruga el dia de la presentació de La selva moral 2.0 d’Albert Villaró publicat per Editorial Andorra. ©Tati Masià

Fa temps que em venia de gust convidar a algun altre autor a participar al blog amb un relat perquè em sembla que pot ser molt enriquidor. Per això a continuació trobareu un conte de l’Albert Villaró, que enguany ha reeditat amb l’Editorial Andorra el seu primer llibre, tot adaptant el títol als nous temps. A La selva moral 2.0 hi trobareu, a més, alguns relats nous, com aquest divertit Aurrera. Així doncs, Albert Villaró, recent guanyador del premi Josep Pla 2014, és la nostra primera ploma convidada. És un plaer compartir pàgina amb ell.

 


Joan Coromines feia dies que sentia el rumor. El primer lloc on se li va manifestar va ser a Arcavell, on un pastor, a les bordes de Boloriu, li’n va fer unes vagues insinuacions, mentre compartien un tallet de llangonissa i una mica de pa, després d’haver fet una repassada a la microtoponímia de la zona. De re no va servir que el mestre insistís a demanar més detalls. No n’hi havia més, assegurava l’interlocutor. Contalles sense solta ni volta: semblava penedit d’haver encetat el tema. L’endemà, un informador a Juberri va repetir, gairebé paraula per paraula, el que li havia dit el pastor. Sense concretar, també. Però en comprovar l’interès que havien despertat les seves paraules, l’home de Juberri es va arronsar.

Jo no sé cap re, eh? Cabòries.

A Sant Julià, on havia convocat una reunió de notables per penetrar en les subtileses del dialecte lauredià, va detectar una maniobra evident de desinformació, una mena de pacte de silenci. Els uns deien que a Andorra no, que cap al Pallars sí que ho havien sentit, però que feia molt de temps i no n’estaven segurs del tot. Els altres ni això: tot eren falòrnies, històries de la vora del foc, com les dels simiots i les encantades. Un home de Certers va apretar a córrer costa amunt quan el va veure, i en una casa bona d’Aixirivall li van tancar la porta als morros.

Coromines havia de tornar a Chicago, perquè començava un nou semestre de classes. Però no les tenia totes. Al llarg de la seva vida havia tractat amb tants informadors estranys que era perfectament capaç de distingir la impostura de l’estultícia, la conspiració de la futilitat. Aquella bona gent li estava amagant alguna cosa, amb una intensitat que presagiava la magnitud del secret. Va enviar un telegrama al degà de la facultat dient-li que comencessin a passar, que tiressin sense ell, que se li havia girat una mica de feina.

Però no sabia per on començar. La coacció física era un procediment sens dubte efectiu per obtenir informació, però li repugnava. Després de més de trenta anys de treball de camp no l’havia utilitzada mai, ni per aconseguir que li conjuguessin subjuntius. Coromines era un home de pau, però obstinat i indeturable a l’hora de la recerca de la veritat. Havia de recórrer als vells mètodes: la pregunta indirecta, la generació de confiança, la marrada dialectal, buscar escletxes en els discursos i, així que en trobava una, mirar d’eixamplar-la amb l’ungla. Que les informacions amagades arribessin per la via més insospitada, com qui no vol la cosa, fins que al final del procés resplendís la veritat.

Però una cosa era la teoria i una altra, molt diferent, la seva aplicació pràctica. Si els andorrans ja eren difícils a l’hora de contestar qüestionaris inofensius, perquè sospitaven que al darrere d’aquelles preguntes hi havia intencions ocultes, la introducció d’elements espuris no feia sinó augmentar el nivell de la suspicàcia. Però la qüestió era no defallir. Joan Coromines continuaria la seva recerca habitual i, així que els seus interlocutors tinguessin la guàrdia baixa, deixaria caure la pregunta, formulada sempre en veu baixa:

Eh, ara que hi penso, m’han dit que per aquí dalt hi ha una família que no parla català… Ha de ser en una parròquia alta, però no m’han sabut dir quina. Sospito que a Ordino. Us sona d’alguna cosa?

Generalment, els informants feien com si sentissin ploure. O li responien directament que no ho sabien o feien veure que la pregunta era una altra i fugien d’estudi. O li deien que a Arinsal hi havia quatre anglesos, que potser eren els que buscava. O francesos, que n’hi havia més, però sobretot a la banda de Canillo i a Encamp, que allà n’hi ha que parlen com mig agavatxat. A mesura que anava remuntant la Valira del Nord, d’Ordino cap amunt, la desesperació augmentava. Aquella demostració pràctica i monumental de l’estratègia comunicativa que se’n deia, des de temps immemorials, fer l’andorrà, el submergia en una trista malenconia. Pensava que no se’n sortiria mai i que no tindria cap altre remei que admetre la derrota, per primer cop a la vida. Però un dia, al cap d’un parell de setmanes de recerca sense fruit, a un pas de la desesperació final, perquè se li acabava el país, una senyora d’Arans el va posar pel camí bo.

Ah, haver-ho dit abans, home de Déu. Vós voleu saber de la padrina de casa Sorguina, del Serrat. Oh, és mig bruixa, diuen. Feve molt de temps que no me’n parlaven. No sé si és viva. Amb prou feines surt de casa. Té més de cent anys, diuen. La seva mare també era mig bruixa. Quan la van enterrar, dins del taüt hi van trobar un tronc d’alzina. Tots els d’aquella casa han estat una mica rarots. Han fet màgica i encanteris, i no se’ls ha entès mai de res.

Ah. Caram.

La selva moral 2.0. Albert Villaró. Editorial Andorra

Coberta de La selva moral 2.0, d’Albert Villaró. Editorial Andorra

En veure els ulls esbatanats de l’eminent filòleg, la senyora d’Arans va notar de seguida que s’havia ficat de peus a la galleda, i va intentar debades treure ferro a la seva confessió.

Però no en feu cas, que repapiejo. Tot és una pura quimera. Jo no li he dit res, eh? Que després tot se sap.


Coromines va donar les gràcies a la senyora i un petó de propina. Sense perdre temps va acabar de pujar al Serrat. Hi va arribar a l’hora foscant. Un nen ple de mocs que tancava les vaques li va ensenyar quina era la casa i va sortir corrent callissa avall, que les cames li tocaven el cul. L’il·lustre filòleg va trucar a la porta. Res. Va insistir, amb una mica més d’intensitat i una ombra de penediment. I si havia fet tants esforços per no re? Va sentir unes passes que s’arrossegaven, i una veu vella de mil anys que preguntava:

Nour dai?

El cor li sortia per la boca. No podia ser. Va treure la pols als seus escassos coneixements de l’eusquera, l’antiga llengua dels aquitans.

Eh, lagun bat naiz.

Nour dai? —van insistir des de l’altra banda.

Joan Coromines, zerbitzaria. Bakea.

Rondan. Rondan, ilidu!

Amona…

La padrina no estava per romanços.

Ni amona ni hòsties. Cardeu el camp si no voleu que orai us abuixi els txakurrak.

Coromines plorava d’emoció. La seva teoria sobre l’extensió territorial del basc era encertada. La Sorguina era un fòssil lingüístic. Potser no li obriria la porta, però amb aquella conversa absurda en tenia la prova fefaent. Escriuria al Síndic General de les Valls per comunicar-li la trobada i li demanaria col·laboració per fer-li una enquesta com Déu mana. Per aquell dia ja en tenia prou.

Barkamena, andrea.

Geiako biurtzen da! Agurt!

Mentre tornava cap a Ordino, Joan Coromines pensava que només havia de trobar algú que parlés sorotàptic al Matarranya per poder morir tranquil.

© Albert Villaró

© Editorial Andorra. La selva Moral 2.o

 

 

Subscriu-te

Subscriu-te i rebràs les novetats del blog al teu correu electrònic.

, , , , , , , , , , ,

No hi ha comentaris.

Deixa un comentari