Una promoció especial

LlibresDesprés de vint-i-set anys d’una vida sense daltabaixos, justament ara em toca patir. A les tardes acabo esgotat i cada matí, mentre prenc el meu croissant i un cafè amb llet, em demano si tindré prou forces, si seré capaç de resistir una jornada més. Però no hi ha cap més remei, he d’aguantar com sigui.

Vuit hores diàries pels carrers em deixen fet pols i amb els peus adolorits. Ja no tinc edat per a això, rondino entre dents. Fa un mes que no paro, cada dia igual, i encara no m’he acostumat a aquesta humiliació. Em fa mal l’esquena. I el carro. Fotut carro! Carregat amb els voluminosos llibres de mostra, he d’arrossegar-lo tot el dia, encara que avui només he aconseguit un client que m’ha comprat la col·lecció del National Geographic. Però no n’hi ha prou. Renego del carret quan el deixo al costat de la meva taquilla tot i que, en realitat, sé que és la meva única opció. Primer començo penjant la camisa amb el logotip de l’empresa, després em poso la meva camisa i la meva americana i encabat encara he de fer un últim esforç per agafar la vella cartera, gruixuda com un llast inútil del passat. Encara que no em ve gens de gust, és l’hora de tornar a casa.

La Cristina no para de parlar dels mobles del menjador, que segons diu, han envellit amb nosaltres. Li encantaria canviar-los, hem de renovar-nos, em diu il·lusionada, i prova de convèncer-me, mira això, t’agrada? —pregunta, i m’ensenya revistes i catàlegs. Ella sospira per alguna cosa d’estil modern, de disseny. La veritat és que a mi també m’agradaria. Però no ens ho podem permetre. Ella no ho sap. Però com li diré que no és possible? Després de tants anys treballant i estalviant no entendria que ara ens haguéssim d’estrènyer el cinturó. Com puc dir-li-ho? No puc estalviar-li aquest disgust? No s’ho mereix.

Amb el meu sou amb prou feines arribem a final de mes. Continuem portant el mateix ritme de vida d’abans, això sí, però ara he d’anar picotejant els estalvis de tants anys. No vull que ella s’estigui de res. Li he fallat. He de trobar una solució al més aviat possible. Què passarà aquest estiu quan vegi que no marxem enlloc de vacances. I amb aquesta calor, els carrers de la ciutat sembla que es desfan, al migdia l’aire caldejat és irrespirable i qualsevol dia dirà que hem d’anar a passar uns dies a Llançà.

Ara ja fa dos mesos i la Cristina encara no en sap res. En el seu moment no li ho vaig dir, no vaig atrevir-me i cada dia que passa em sembla més difícil explicar-li la veritat.

Passen cinc minuts de les nou i com cada vespre a aquesta hora m’aturo a la cantonada sota casa, deixo la cartera a terra, trec els bolígrafs i me’ls enfundo a la butxaca de la camisa. Em poso la corbata i amb un parell de petites estrebades afluixo el nus com si l’hagués duta tot el dia. Miro la finestra il·luminada del menjador i rere les cortines intueixo l’ombra en moviment de la Cristina, que para taula per al sopar. Ara comença per a mi una altra jornada, una altra batalla, la d’enfrontar-me al fingiment, la de vestir la veritat amb enganys. Un rere l’altre, i amb cada mentida sento que estic esquinçant la vida que hem teixit junts.

Quan arribo a casa la Cristina ve de seguida al rebedor, em fa un petó a la galta i m’agafa la cartera per endreçar-la, uf, com pesa, comenta. D’uns dies ençà empleno el maletí amb un excés de papers inútils perquè entengui que tinc moltíssima feina a l’oficina. A les nits rellegeixo informes falsos, repasso comptes que no he de lliurar a ningú. Ella em diu que treballo massa mentre penja la jaqueta i es queixa, com en els darrers trenta anys, que les camises es fan malbé si les omplo de bolis. Em pregunta com ha anat el dia i comenta que semblo cansat. Li responc amb vaguetats i detalls irrellevants, li parlo del senyor Torné, el cap, i dels companys i clients de tota la vida, i li confirmo que en efecte estic esgotat per l’estrès. La Cristina assegura que és pel canvi d’horari, si arribessis a les set, com sempre, no estaries tan cansat, has de descansar més, i fa broma amb l’edat, que ja no tens vint anys; ho sé, ho sé, confesso, però ella, pobra, no pot ni tan sols imaginar quanta raó que té. Li repeteixo que ha crescut de sobte el volum de feina, que hem aconseguit un nou paquet de clients i que a sobre el Jaume s’ha retirat i a mi m’han passat part dels seus comptes, i que això, insisteixo com en les últimes quatre setmanes, és important perquè representa gairebé un ascens, com una promoció a l’empresa.

Mentre sopem em comenta que ha parlat per telèfon amb la seva neboda, que tot just acaba de ser mare per segona vegada. Pel que sembla ha anat tot bé i ja es troba en plena forma. Ahir van donar-li l’alta hospitalària i han quedat que dissabte anirem a visitar-la. Aleshores he de mentir un altre cop. És humiliant. Dissabte hauré d’anar al despatx, m’excuso. Ella es queixa, des de fa un mes em toca treballar tots els dissabtes, això no pot seguir així, els has de dir que no pots continuar amb aquest ritme. Jo intento calmar-la i li garanteixo que només és una temporada, una situació puntual fins que aconseguim normalitzar-ho tot, és pels nous clients i pel tema del Jaume, ja ho saps. Em pregunta si, com a mínim, aquestes hores me les paguen com a extres, i és clar que sí, contesto, a l’empresa mai s’han portat malament amb mi.

Just abans d’anar-se’n a dormir la Cristina em dóna un paperet amb l’adreça de la seva neboda. Espera que dissabte a la tarda, si acabo d’hora, pugui fer la visita protocol·lària de cortesia al petit nounat, al qual, ves per on, han posat de nom Pau, com jo. M’ho ha dit com un gran què i no he tingut cap més remei que dissimular; oh, quina gràcia. Em guardo el paperet sense mirar l’adreça i li prometo que faré tot el possible per anar-hi, però que no puc garantir-li que tingui prou temps. En realitat se me’n refoten, el nen i la seva mare. Al cap i a la fi, a la neboda de la Cristina només l’havia vista abans una vegada, pel bateig del seu primer fill. És per ella, per la meva dona. La ràbia se m’arrapa per dins com una paparra i no deixa escapar la impotència, no podré evitar-ho, no tindré temps, ho sé, i la Cristina s’endurà una altra decepció.

Em fa un petó, em desitja bona nit i se’n va al llit mentre em diu que no em quedi gaire estona, has de descansar. Responc que encara he de repassar uns comptes. És una altra excusa per quedar-me sol un moment. Sé que també li fallaré amb això de la seva neboda. L’observo mentre s’allunya pel passadís, m’arriba des de l’habitació l’eco llunyà dels seus moviments gràcils i lleugers, d’ocellet, igual d’àgil i discreta que fa vint-i-set anys. Sol, al sofà, la imagino sola dins el llit, ignorant que el seu marit menteix, i em vénen aleshores unes ganes terribles de plorar. Però no puc. Ella se n’adonaria.

Com puc explicar-li-ho?

Em llevo ben d’hora i encara em sento cansat. Em demano si seré capaç d’aguantar, si tindré forces per resistir una nova jornada laboral. Però aquesta és la meva única opció. Vaig a la central, em canvio la camisa, em trec la corbata, endreço els bolis i la cartera a la taquilla. Un altre dia arrossegant-me pels carrers. Intento vendre llibres i enciclopèdies a domicili.

M’han despatxat.

Agafo el bus i arribo al barri que em toca avui. Estiro humiliat el carro amb els llibres de mostra. Truco a les porteries, bon dia, sóc agent comercial del Círculo de Lectores, estem oferint als nostres clients una promoció especial. Unes vegades m’obren, d’altres no.

M’han despatxat. M’han fet fora de la feina i no sé com dir-li-ho a la Cristina.

Després de trenta anys a la mateixa empresa, una gestoria on duia la comptabilitat de diversos clients, les coses van començar a anar malament, maleïda crisi, i van creure que podien prescindir de mi. Amb cinquanta-cinc anys no és fàcil trobar un treball qualificat, qualsevol marrec acabat de llicenciar ho farà millor, o això creuen, i estarà disposat a cobrar menys. Durant un mes van rebutjar-me a totes les entrevistes i al final no va quedar-me cap més remei que acceptar la primera oferta seriosa.

Ara recorro absurdament els barris de la ciutat, caminant com un ressuscitat per les voreres estovades per la calor. Em fan mal els peus i l’esquena. Arrossego un carret carregat de llibres de mostra, duc una camisa amb el logotip del Círculo de Lectores, em colo a les escales i truco a la porta de desconeguts. Acabo la jornada esgotat i no guanyo prou per arribar a final de mes. I no sé com diantre explicar-ho a la Cristina.

Fa dos mesos el senyor Torné va cridar-me al seu despatx. Va intentar parlar amb suavitat, va explicar les raons de l’empresa, li constava que havia estat sempre un treballador excel·lent, però havia d’entendre-ho, deia que no tenien cap altra opció, ni gaire marge de maniobra per evitar la suspensió de pagaments. Va suavitzar la notícia parlant d’una prejubilació. Un fotut eufemisme. En sortir del despatx tots els companys em miraven. Ells ja ho sabien, n’estic convençut. Humiliat, vaig recollir el meu escriptori per, encabat, demanar al Jaume si podia guardar-me les coses uns dies, si us plau; per descomptat, com estàs? Derrotat. Enganyat per la puta vida del treballador. A la Cristina li ho diria un altre dia, quan m’hagués refet una mica emocionalment. De moment no em sentia amb ànims, que és una manera de dir que en realitat no tenia valor per afrontar el meu fracàs.

Em poso la camisa amb el logo i truco a les portes de desconeguts. Treballo els dissabtes i menteixo a la meva dona.

En el primer moment no vaig saber dir-li-ho, no m’atrevia. I cada dia que passa em sembla més difícil.

Em colo als portals i truco a les portes de desconeguts. Bon dia, sóc agent comercial del Círculo de Lectores, estem oferint als nostres clients una promoció molt especial. Algunes vegades m’obren, d’altres no. Avui m’han obert.

Hola, Pau! Quina il·lusió! La Cristina m’ha dit que faries tot el possible per venir però no pensàvem que series aquí tan d’hora. Endavant, passa, home, no siguis tímid, la tieta està dins amb els nens i he comprat uns croissants per berenar, diu que t’agraden molt, oi? Però entra, home, no et quedis al replà. Què et passa, Pau? I aquest carret, què és? Pau, per què plores?

© Iñaki Rubio 2015

Subscriu-te

Subscriu-te i rebràs les novetats del blog al teu correu electrònic.

, , , , , , , , , , , ,

6 Respostes a Una promoció especial

  1. Rosa 13 juliol 2015 at 12:35 #

    Molt trista la situació però molt certa…
    Un final de la història molt bo !
    Ara, i com sempre, la “moraleja” de millor anar amb la veritat per davant o que s’agafa abans un mentider que un coix es compleix ben bé….

    • Iñaki Rubio 14 juliol 2015 at 15:51 #

      Sí Rosa, és cert, però al final, tot i ser dur, pretenia “salvar” al personatge. Espero que se l’entengui, que es comprengui el seu patiment.
      Gràcies per llegir i per comentar!

  2. Fina 14 juliol 2015 at 8:28 #

    Que trist! Iñaki escriu algo mes alegre la propera vegada! em sembla que amb aquesta calor ens fa falta algo divertit …

    • Iñaki Rubio 14 juliol 2015 at 15:52 #

      Prometo que el següent serà més divertit i refrescant! Ja el tinc pensat i l’escriuré aquests dies.
      Gràcies per llegir i per comentar, Fina.

  3. Marta Morral 14 juliol 2015 at 15:20 #

    Molt real i trist alhora…

    A vegades la por a ferir als que estimem ens fa fer coses absurdes.

    Una abraçada!

    • Iñaki Rubio 14 juliol 2015 at 15:55 #

      Molt cert, Marta.
      L’amor i la por són sentiments que, curiosament, sempre estan relacionats i en la vida crec que hem d’escollir què deixem que dirigeixi el nostre camí, l’amor (tot allò positiu, l’entrega, la passió, el desig) o la por, que sempre aconsegueix filtrar-se a qualsevol racó de l’existència si li deixem el mínim marge. Mai és fàcil. D’això va el conte…
      Moltes gràcies per llegir-lo i per comentar!

Deixa un comentari