Tresor al bosc

Tresor al boscCom cada dimarts al matí, quan té festa a la feina com a guarda de seguretat en uns grans magatzems prop de la frontera, el Carmona aprofita les hores lliures per trescar per les obagues buscant bolets. És una forma de carregar piles, diu ell, que així desconnecta de la vigilància i del tragí de gent amunt i avall amb els carros de la compra, els paquets de tabac, aparells tecnològics o litres de licor que després els clients hauran d’amagar per passar la frontera. Sovint té sort: si el cap de setmana plou, en pocs dies els rovellons, els ceps i els fredolics se li ofereixen com tresors naturals al mig d’uns boscos solitaris. Quan no és temporada de bolets, surt amb bici o, a l’hivern, des de fa un parell d’anys, ha començat a pujar a la Rabassa per fer esquí nòrdic, gaudint del silenci entre pins i avets a més de 2000 metres.

Sortint de Sant Julià amb cotxe, enfila per la carretera secundària que du cap al parc d’animals de Naturlàndia. A només un quilòmetre hi ha un trencall per anar cap a Aixirivall i la Peguera, terreny salvatge i massa fred en aquesta època; per això segueix la via principal, a mà dreta, en direcció a Juverri. A mig camí ha aparcat en un revolt i ha fet la primera incursió al bosc, endinsant-se cap al torrent que baixa d’Aubinyà. Malgrat la fresca, s’hi entreté una bona estona. S’hi troba a gust en el silenci només trencat pels compassos subtils del riu escanyat entre els roquissars. No pot sofrir aquests boletaires de pa sucat amb oli que van cridant i fotent escàndol com si estiguessin al mig de la ciutat. Boletaires de cap de setmana, en diu ell, o de programa de tele. Caçadors de bolets. Quin mal que ha fet aquella emissió, pensa. No suporta el programa però paradoxalment no se’n perd ni un. No li agrada la imatge tan centrada en els barcelonins anant al bosc amb roba de safari i camises de quadres. Massa artificial. I si mai surt un vilatà, algú de pagès o de muntanya autèntic amb qui ell pugui sentir-se identificat, li crema la ràbia perquè sempre és presentat responent als tòpics pintorescos de la gent de comarques.

Però ara no hi pensa, en tot això. Fa dies que el programa s’ha acabat. I en canvi, mentre la tardor no sigui massa freda, encara se’n troben, de bolets. Avui, però, no té sort. Però tant li fa. En el fons sap que és una excusa per desconnectar de tot: de les presses, del soroll del centre comercial, de la porqueria de les xarxes socials, de les notícies, dels diaris. Li agrada estar informat, sí. De fet està enganxat al Twitter, que mira sempre que pot amb el mòbil. La notícia de la setmana havia estat la dels lladres que havien atracat una joieria al mig de l’avinguda Meritxell, al migdia, a cara descoberta i amenaçant amb una pistola. Una cosa raríssima a Andorra, probablement uns dels països més segurs d’Europa. Quelcom extraordinari que havia commogut l’opinió pública. I el Twitter s’havia omplert de comentaris: primer de sorpresa i por. Després, de crítiques a la policia perquè no trobaven els lladres i feien uns controls a la carretera que provocaven cues quilomètriques. Al final els van enxampar. Havien passat un parell de nits emboscats en una cabana perduda al mig del bosc i quan els van pescar ja eren prop de la frontera. Però el botí no el van trobar. Per això el Carmona no va sortir a buscar bolets la setmana passada, i és que, com tothom, ell també imaginava que els lladres anaven fugits per la muntanya. Pel que deien els mitjans oficials, tot feia pensar en una banda organitzada i malauradament les joies sostretes ja devien fer camí cap a Bèlgica o Sèrbia.

De sobte el Carmona sent un soroll, una fressa entre els matolls. S’espanta, es posa en tensió. Tem el pitjor: un porc fer. Amb el fred els senglars baixen més. I si du la cadellada ja l’hem cagat, pensa el boletaire. Sense fer soroll, desfà el camí i arriba a la carretera. Sospira tranquil. Puja al cotxe, tira cap a Juverri i, després d’aparcar en un racó al costat d’un revolt pronunciat, baixa i agafa el cistell.

Aquesta vegada, però, es posa l’armilla fluorescent. Normalment els dimarts no hi ha caçadors, però alguna vegada s’ha creuat amb algun furtiu intentant braconar tot i que en aquellaTresor al bosc raconada en concret, tan a prop de la frontera, és més probable trobar-s’hi un contrabandista. Un paquetaire, un fotut fardaire. Al Carmona el posen nerviós. No és com abans, quan el contrabando era un eix de l’economia de frontera. És que ara els veu com a delinqüents, xarxes organitzades en tota regla, i potser per deformació professional, els la té jurada. És cert que hi va haver famílies que es van fer d’or, tant a un costat com a l’altre. Però després van aturar-se. Ara això passa de mida, pensa el vigilant. És un no parar, pura avarícia. O vés a saber, potser n’hi ha que estan enrampats, pensa. Però el fet de témer que potser van armats no li agrada perquè ell, quan es treu l’uniforme, deixa l’arma ben tancada i descarregada. És veritat que si algun cop s’ha trobat un fardo amb cames, sembla que l’altre tingui més por que ell. Però també el preocupa que algú l’identifiqui, que es posi nerviós, que se’n malfiï.

Surt del camí i s’enfila costa amunt, cap a una raconada mig amagada que creu que només coneix ell i on sempre caça alguna joia micològica. Però quan hi arriba, furgant amb el bastó, el que es troba és una joia de debò, en sentit literal. Cagondena, s’exclama. I amb un gest nerviós mira cap a totes bandes, per si algú l’ha vist. S’ajup i al peu d’un pi recull un anell amb un diamant incrustat. Bé, ell no en té ni fava, de si és un diamant, però és evident que és una pedra preciosa. De seguida pensa en els lladres de la setmana passada, i dedueix que se’ls va caure en la fugida. Imagina el el camí que van fer cap a la frontera i en un forat que hi ha entre el rocam mig cobert de molsa hi veu alguna cosa estranya. Torna a assegurar-se que ningú no el veu, desconfiat, i s’hi apropa. És una bossa de camuflatge. Obre la cremallera i hi veu una pistola falsa i el botí de la joieria. Al primer moment s’espanta, el deixa i torna a mirar a tot arreu, preocupat per si algun còmplice dels lladres enxampats hi ha anat a buscar el paquet.

Què ha de fer? Pensa que hauria de trucar a la policia de seguida, tornar al cotxe i esperar que arribi la primera patrulla per ensenyar-los la bossa. Treu el mòbil de la butxaca i no pot contenir un mig somriure ambigu quan comprova que gairebé no hi ha cobertura. Com si aquella fos una raó suficient, pensa què faria si no digués res a ningú, si es quedés aquelles joies, que d’alguna manera podria vendre i anar administrant els calés amb discreció per assegurar que els fills puguin anar a la universitat, per fer algun viatget sense passar-se i no haver de patir mai més a la vida. Però s’adona que tard o d’hora aixecaria sospites, que potser no podria aguantar aquella mentida, que no podria viure sense estar patint sempre més si la policia trucava algun dia a la porta de casa.

Per això valora la possibilitat d’un terme mitjà, on sempre ha estat la virtut, pel que recorda que deia un dels professors de l’escola de poble on va créixer. Potser si es quedava un parell d’aquelles pedres valuoses i alertava de la resta del botí, ningú no sospitaria d’un vigilant de seguretat i segurament ningú no trobaria a faltar un parell de collarets o d’anells. A la joieria encara devien estar fent recompte de les peces robades. Quan ja ha decidit, i a la butxaca dels pantalons hi crema un diamant i un collar, de sobte sent sorolls i en un no res un caçador furtiu es planta al seu costat. El Carmona s’espanta. Collons, si s’espanta. Fot un bot i s’enretira. El caçador se’l mira, desconcertat per trobar un boletaire amb la típica armilla fluorescent dels companys de parada un cop començat l’arruix. I després es fixa en la bossa.

—Què hi ha, aquí dins? —i com que el Carmona triga a respondre, ell obre la bossa i s’exclama, mentre torna a clavar els ulls malfiats en el boletaire de l’armilla.

—Hem d’avisar la poli i tornar-ho, deu ser el botí dels lladres —respon al final el vigilant de seguretat.

—Alto, alto, no corris tant, tu, no ens posem nerviosos.

El furtiu intenta argumentar que ells s’han trobat aquell tresor al bosc i que no hi ha cap motiu per avisar ningú. És com qui es troba un bitllet al carrer –raona–. Oi que és evident que te’l quedaries? Doncs és el mateix. El Carmona es posa nerviós. De seguida s’adona que s’estan emmerdant. Es tensa tot ell. Es malfia del caçador però no s’arronsa; al cap i a la fi, per la feina, ell és capaç de reduir-lo, si mai la cosa es posa difícil. Li mana que deixi la bossa. L’altre s’hi nega i s’hi torna desafiant, demanant-li qui coi es pensa que és per donar-li ordres. El vigilant de seguretat calcula, no sap com reconduir la situació. I no li fa cap mica de gràcia que l’altre dugui un fusell i segurament algun ganivet. Si mai se les tenen haurà de parar compte.

Se li apropa i li repeteix amb un to falsament amable i serè que deixi la bossa però el furtiu aixeca la veu i li contesta amb alguna impertinència. De sobte senten un soroll. I quan el caçador mira avall per si veu res, el Carmona li fot estrebada a la bossa i la hi pren. Però l’altre torna a agafar-la. L’un estira, l’altre també, i després s’empenyen. Els ulls encesos de sang, el coll inflat de vermell. El boletaire vigila l’arma de cua d’ull i ja s’ha oblidat de les joies que du a la butxaca o dels primers pensaments que ha tingut sobre quedar-se el botí.

Aleshores de cop apareix un fardaire del mig del bosc. Se’ls mira, encuriosit, malfiat, i els diu que s’estiguin quiets, que parin d’una fotuda vegada. Que què diantre hi fan allà, barallant-se i fotent aquell escàndol de cal déu. Quan entén la situació, quan es fa càrrec de la bossa i del tresor, els esbronca dient-los que si s’han begut l’enteniment. A qui se li acut foter-se en aquells merders. Que són rucs o què. El Carmona veu que té raó. Que potser el contrabandista fins i tot s’havia amagat dels lladres emboscats, que potser ja feia dies que els havia vist perduts pel bosc amagant la bossa.

El fardo se’n va, segueix el seu camí cap a la frontera, és evident que no en vol saber res. El caçador furtiu i el vigilant boletaire, que han aturat la seva disputa, es miren desconcertats, adonant-se de com d’absurda és aquella situació. Comença a fer-se fosc, els dies s’escurcen, les nits i el fred guanyen cada jornada uns minuts al sol. Els animals aturen el seu ritme, s’amaguen, i només al capvespre surten una mica, desconcertats pel soroll de la baralla entre aquelles estranyes figures dretes al mig del bosc.

Aleshores el caçador aixeca la mirada cap al cel un moment. Les estrelles encara no dominen el firmament però ell ha vist la claror acolorida, vermella i blava, d’algun cotxe patrulla. El Carmona imita el gest i també veu reflectida a l’ombra dels arbres la fugacitat d’aquella aurora policial. Resten quiets, en silenci, i senten les portelles dels cotxes que es tanquen, les ràfegues atrafegades d’unes lots que il·luminen la foscor del bosc.

Cagumtot, renega el caçador, que deixa la bossa i fuig cames ajudeu-me, muntanya avall cap a la frontera. Ha reaccionat més de pressa que el boletaire, que ha de fer-se una nova composició de lloc. Algú ha avisat la poli. Potser el contrabandista. Serà malparit, el condemna entre dents el Carmona. Ell solet s’ha quedat la bossa penjant de la mà. Quan arribi la primera patrulla no sap com els ho explicarà, tot plegat. Millor dir la veritat. O part de la veritat. Li demanaran per què no ha avisat abans. I per fi sap el que ha de fer. Enfunda la mà a la butxaca dels pantalons. Hi nota el tacte fred del diamant però ell busca el mòbil. El llença ben lluny, per on ha fugit el furtiu. Li carregarà el mort a ell. Dirà que el caçador li ha pres el mòbil, que ha engrapat unes joies i ha fotut el camp.

Sembla un acudit: un vigilant boletaire robant joies, un caçador furtiu convertit en presa i un contrabandista honest confident de la policia.

© Iñaki Rubio 2014

Subscriu-te

Subscriu-te i rebràs les novetats del blog al teu correu electrònic.

, , , , , , , , , , , , , , ,

No hi ha comentaris.

Deixa un comentari