Taxonomia de metamorfosis familiars

cucVa ser ahir al vespre, mentre ella feia una amanida i acabava de coure el lluç, quan ell va treure el cap a la cuina per parar taula i va aprofitar l’ocasió per fer-li aquella estranya pregunta com si res.

—Mama, demà vas a treballar?

La Clàudia va quedar-se ben parada. Quin coi de pregunta era aquella? Què s’empatollava el seu fill, ara? La veritat és que la desconcertava sovint.

—I és clar, què et penses? D’alguna manera s’han de pagar les factures, què t’has cregut, que n’hi ha que no vivim tan bé com tu.

I encara hi hauria afegit que a ella no li donaven un dia de festa tan fàcilment, que en quin món vivia. Tot el que deia, i tot el que no acabava de dir, ho pensava per veure si el seu fill tocava de peus a terra d’una vegada i començava a adonar-se de tots els esforços que havien hagut de fer per ell, perquè valorés una mica tot el que tenia.

—Ai, mama, no cal que et posis així —la va interrompre el Joan una mica de mala manera, amb el to impertinent amb què semblava que ho feia tot en els darrers tres o quatre anys, amb la veu trencada, desganada, desagradable i perdonavides pròpia d’un adolescent prou gran. A casa han acabat cedint i acostumant-se a un cert nivell de tensió soterrada per evitar una discussió permanent, cansats de fer advertències per qualsevol cosa i d’acabar cada dia amb càstigs i morros.

—I a quina hora hi vas? —insistia ell.

—A les deu —va respondre la mare, que semblava que per un moment havia canviat el seu rol i, entre desconcertada i empipada, contestava com el seu fill, que des de feia temps acostumava a parlar amb monosíl·labs hermètics que calia desxifrar amb prudència per no fer esclatar innecessàriament el volcà colgat que bullia sota aquella pell igualment desconcertant, plena de cràters i erupcions.

Les explicacions que va donar el Joan van impedir que acabessin discutint per no res. Passats els exàmens finals, hi havia una setmana per preparar les Proves Oficials de Batxillerat, més conegudes per les sigles, les temudes POB, i a l’escola les classes de repàs eren opcionals perquè molts alumnes preferien quedar-se a casa i estudiar, en lloc d’anar a les lliçons de reforç. El Joan era d’aquestos però li demanava que si ella, l’endemà, el duia a l’institut a mig matí, podria aprofitar la classe de biologia, que era l’única que li interessava i on esperava resoldre uns dubtes amb els fotuts exercicis de taxonomia. Però si havia d’agafar el bus de línia ja no li pagava la pena perquè el clípol el deixava lluny i aleshores havia de fer a peu tota la pujada fins a l’institut, encimbellat en un turó marginal a la falda de la muntanya. I tot per una classe. Deia que si no hi anava no passava res i que miraria de solucionar els dubtes demanant ajuda a algun amic.

L’aclariment va commoure la mare, i alhora va posar-la en alerta perquè ja sap com poden acabar les explicacions dels companys: si les notes no van bé, se suspenen els exàmens i s’esquerden les amistats. Va dir-li que ja l’hi duria ella, contenta de veure el canvi del seu nen, que comença a fer-se gran i a ser més responsable. Aquest curs se l’està prenent seriosament i estudia més que mai. Tot i que dissimula, se’l veu preocupat, i s’emprenya si suspèn algun control. Fins i tot amb les notes del segon trimestre van haver de canviar la tradicional esbroncada per un discurs motivador i que consolés el fill, que havia quedat ben fotut en veure que li havien quedat dues assignatures i que només havia esgarrapat un 5 pelat en una altra.

Després de sopar, mare i fill per poc no van enganxar-se una altra vegada.

—No hauries d’anar a estudiar una estona? —demana la Clàudia, patidora de mena, preocupada perquè a les POB s’ho juga tot.

—Ai, mama, deixa’m estar, tot el dia que estudio! —es queixava ell. Ella va respondre. La discussió va pujar de to però per sort va quedar en taules quan va parlar el pare.

—Au, va, doncs si no has d’estudiar, has de descansar —va dir de cop el Jaume, tancant la tele amb el comandament a distància—. A dormir tothom, que ja és tard. I no li contestis així a ta mare, què t’has pensat? —Per sort al pare no gosava respondre-li.

A l’habitació, el matrimoni parlava sobre el fill petit, que cada cop era més gran, i la mare es lamentava de la seva actitud.

—No en vam tenir prou amb la Bàrbara? Qui ens va demanar d’anar a buscar la parelleta? Mira que a vegades, segons com es posa, de debò que l’engegaria.

—No t’hi entestis, dona. Que no ho veus, que el colles massa? Deixa’l respirar. El Joan necessita camp per córrer. I si se l’ha de fotre, ja se la fotrà.

—Ai, Jaume, no sé com pots dir aquestes coses. Mira que si no es treu el batxillerat… què en farem?

Papallona

Al matí és el fill qui espera la mare a la porta de casa. Té pressa i mira el rellotge amb impaciència. No vol fer tard. Però quan són al cotxe i veu que no hi ha cua, es relaxa i s’embadaleix mirant per la finestra. L’endemà haurà de fer els primers exàmens de les POB. Tot l’any que en parlen, tot l’any que es preparen per a allò i ara que ha arribat el moment li agafen les presses. Ara és conscient que potser hi va massa just. Que s’ho juga tot i no pot cagar-la. Vés a saber si tindrà prou nota per entrar a la universitat que vol, a Barcelona. Quan agafen la carretera secundària que s’enfila cap a l’institut, el Joan s’adona que si les proves li surten bé, no hi haurà de tornar.

—Que fort! —diu de sobte— Encara que no ho sembli avui és l’últim dia d’escola. Si aprovo, ja no hauré de venir mai més. —I sembla que emfasitzi aquell mai més, amb una barreja d’alegria i de sobtada enyorança perquè, en realitat, aquells anys de batxillerat s’ho ha passat prou bé amb els amics, i malgrat que a la colla han promès que això a ells no els passarà, el final de curs es presenta amb l’ambivalència d’una festa feliç per posar fi a les obligacions d’estudiant i assaborint la vida universitària lluny dels pares, combinada amb l’amargor per un comiat precipitat, la tristor per haver de separar-se dels companys amb qui ha anat a classe des de petit.

La mare no diu res. Arriba al final del carrer i atura el cotxe. En baixa el Joan, que s’acomiada d’ella amb un adéu despreocupat i li diu que ja s’espavilarà per tornar a casa. No li fa cap petó. Ni tan sols ha parat la galta perquè ella li’n faci un. No hi veu cap motiu. Es queda quieta, embadocada mirant com el seu fill s’allunya. El noi fa el tram final del carrer carregant la motxilla i desapareix quan gira a l’angle que porta a l’entrada del recinte escolar. És cert. Si tot va bé, mai més haurà de dur-lo a estudi. Mai més. Hauria d’arrencar el cotxe, desfer el camí i reincorporar-se a la carretera general. Però alguna cosa la reté en aquell carrer sense sortida que mor a l’entrada de l’institut. Mai més el durà a escola, es repeteix al seu caparró. No se n’havia adonat fins ara. Tot el curs patint per si el fill estudiava prou, patint per si aprovava, patint per trobar-li classes de repàs a corre-cuita, patint perquè li trucava la directora i al seu fill l’havien d’expulsar un parell de dies per mal comportament. Patia per si es trauria el batxillerat. Ha patit tant que fins ara no s’havia plantejat que, si tot sortia bé, mai més podria portar el seu fill a l’escola.

A la retina se li repeteixen les últimes passes del Joan carrer amunt. Com ha canviat en poc temps, es diu. I malgrat totes les enrabiades que li ha fet agafar, és un bon noi. Ara és gran. S’ha fet gran i prou responsable per anar a aclarir uns dubtes de biologia. En uns anys de no res s’ha transformat i ara acaba de sortir del cotxe com una crisàlide que esclata del capoll i comença a volar. Aviat faran la festa de graduació. Ell hi anirà ben guapo a recollir el diploma i després marxarà a la universitat, a Barcelona. I a ella aquesta metamorfosi l’ha enxampat sorprenentment desprevinguda, sense haver-s’hi preparat. Ara és ella qui se n’ha de fer a la idea a cuita-corrents. Ja no la necessitarà més i és ella qui se sent com una papallona clavada amb una agulla a la taula d’entomologia si rememora les últimes paraules que el seu fill li ha dit amb assertivitat d’entomòleg: que ja s’espavilarà per tornar a casa.

De sobte, no pot evitar de rememorar la primera vegada que va dur-lo a maternal. El Joan era un nen alegre i despreocupat, obert i encuriosit per la vida. Inquiet i juganer, l’últim estiu abans de començar l’escola l’havia passat perseguint sargantanes i omplint d’aigua els forats on s’amagaven les formigues. El primer dia de curs no va fer cap drama. Al contrari, en tenia ganes. El nen no va plorar. Va creuar la porta de l’escola i es va il·lusionar en veure un pati ple de companys que esdevindrien els seus amics. Això sí, mirava estranyat i encuriosit, sense entendre’ls, els nens que sí que ploraven i va demanar alguna explicació a la seva mare. Aquell dia la Clàudia tampoc no va plorar. Un cop el va deixar, es va posar les ulleres de sol i quan va tornar al cotxe va assecar-se una llàgrima furtiva que s’escolava sota els vidres foscos fent veure que s’arreglava el maquillatge. Ara, quinze anys després, no hi ha ningú al carrer i no cal que dissimuli.

Hauria d’haver sortit del cotxe, fer-li una abraçada ben forta i un petó, que és el que sentia, però ara ja és massa tard. El seu fill ha canviat molt. El Jaume, el seu marit, a la seva manera ho havia entès abans que ella i també ha canviat. Per això, de sobte, se sent sola. Incompresa i entotsolada. Ara, des d’aquella primera vegada que va dur el fill a escola, tot és un record. Només un record. Tan volàtil i inconsistent com la memòria. Sent que alguna cosa se li escapa i voldria fixar tots aquells anys en un quadern amb la taxonomia de la felicitat. Tot ha canviat molt i l’ha enxampat desprevinguda. I també ella haurà d’adaptar-se. Però de moment, tancada dins el capoll del cotxe se sent com una magnífica papallona, d’ales grans i acolorides, una crisàlide preciosa però seca, hieràtica, atrapada amb una agulla al suro de l’estranya entomologia familiar.

Papallona taxonomiaQuan s’acabi el dia, al vespre, mentre els últims rajos de sol s’escolin entre les valls i el perfil de les muntanyes s’enfosqueixi, després d’aparcar farà una llambregada ràpida al retrovisor, per mirar si el maquillatge ha aguantat el daltabaix emocional de la jornada. Veurà de reüll els seients del darrere, buits, on havia dut el fill a escola durant molts anys, quan era petit. Agafarà la bossa del seient del copilot, on s’ha assegut el Joan aquell matí. Deixarà anar un sospir. Quan baixi del cotxe, també ella en sortirà canviada. Ni el fill, ni el marit, i potser, d’entrada, ni tan sols ella mateixa no notaran res, però s’haurà vist obligada a completar la desconcertant taxonomia de metamorfosis familiars.

© Iñaki Rubio 2015

Subscriu-te

Subscriu-te i rebràs les novetats del blog al teu correu electrònic.

, , , , , , , , , , , , ,

2 Respostes a Taxonomia de metamorfosis familiars

  1. Fina 21 maig 2015 at 18:44 #

    Mamas de adolescentes, cal lleguir dos vegades aquest relat, Per que aquest moment arriba …
    Molt macó Iñaki, als profes tambe teniu una mica aquesta sensacio, no?

    • Iñaki Rubio 22 maig 2015 at 7:28 #

      Moltes gràcies Fina,
      Doncs sí, els profes també passem una vivència similar, però com que la repetim cada any, ens hi acostumem i no hi ha la implicació emocional tan forta.

Deixa un comentari