Tarda de pluja al museu

 

Doisneau 4

© Meritxell Matas

El Robert acaba de tornar de París, on ha fet un Erasmus, i abans de començar el semestre següent a Barcelona pot gaudir d’una setmana de descans. Els pares estan molt contents de tenir-lo a casa i ell aprofita aquests dies a Andorra per retrobar-se amb els amics, anar a esquiar i fer alguns encàrrecs que tenia pendents de feia temps. El contrast entre el ritme trepidant de la vida parisenca i el clima assossegat que es respira a Canillo és molt gran, però ell també s’hi troba a gust, al poble. Això sí, sap que trobarà a faltar la capital francesa, ciutat que ha aprofitat al màxim i de la qual ha quedat enamorat, fins al punt de convertir-se en un apassionat de la seva història, dels seus carrers, dels museus, els cinemes, els teatres i la vida nocturna. Espera poder tornar-hi algun dia.

Avui s’ha llevat un matí rúfol i ventós, i a partir del migdia a les parròquies altes un torb enfurismat feia impossible estar-se al carrer. Per això ha baixat a Sant Julià, on ha quedat amb un company que estudia a la Universitat d’Andorra. Han dinat plegats i en acabat, quan s’han acomiadat a la plaça de la Germandat, el cel s’ha ennegrit de sobte, els núvols espessits han amenaçat d’espatllar definitivament la tarda i les gotes de pluja fina es clavaven a la pell com agulles empeses pel vent de port. El Robert s’ha cordat l’anorac fins dalt, amagant la barbeta sota la bufanda i tapant-se el cap amb la caputxa. Refugiat sota el porxo del Centre Cultural, li ha cridat l’atenció, a l’altre costat de la plaça, un cartell que promocionava l’exposició temporal del Museu del Tabac. A l’instant ha identificat la imatge del “Petó davant de l’Hôtel de Ville”, l’ajuntament de la capital francesa. Després de la torre Eiffel, aquella imatge en blanc i negre de dos enamorats que es besen espontàniament als carrers alliberats de París és, potser, una de les icones més repetides de la ciutat de l’amor. Quina casualitat –pensa–, tot just acaba de tornar i ara, al bell mig del Pirineu, envoltat de muntanyes sacsejades pel torb, pot començar a enyorar la ciutat de la llum. Els pares no arribaran a casa fins al vespre, els seus amics són a classe o treballant i l’exposició sobre un dels fotògrafs més famosos de París sembla una bona opció per passar una tarda de pluja. No se li acut res millor a fer i travessa la plaça decidit.

Doisneau8Quan entra al vestíbul del museu, fugint de la pluja i la ventada, veu una noia que està guardant la bossa i una jaqueta a les taquilles. Ella es gira i se’l mira. La seva cara li és familiar però ha passat tant de temps desconnectat d’Andorra que no acaba d’identificar-la i per això fa un gest ambigu, impersonal, una mica fred, aixecant la barbeta i les celles com si amb allò hagués de considerar-se saludada. Ja se sap que la gent de muntanya és una mica orca. Ella respon amb un subtil gest de celles i sembla que hagi dubtat d’articular una salutació tímida amb els llavis però sense arribar a dir res. Potser avergonyida, pensant, com ell, de què coi el coneix, abaixa la mirada, es concentra a tancar l’armariet i enfila escales amunt. Mentre avança cap al taulell de recepció, el Robert mira de cua d’ull aquelles formes femenines revelades sota els texans que pugen els esgraons. Treu la cartera amb un posat distret però li expliquen que l’exposició temporal centrada en la fotografia de Robert Doisneau és gratuïta i que la visita comença al pis de dalt de tot i va baixant, seguint un ordre cronològic. Quan ja ha desat l’anorac a la taquilla, s’obren les portes de l’ascensor i en baixa un treballador del museu, que bloqueja el sensor automàtic perquè ell pugui entrar-hi tranquil·lament.

Doisneau 2

© Andreia Pinto

A Andorra tothom es coneix i quan algú coincideix amb una cara familiar o coneguda, abans de dir res compromès cal repassar de seguida la cartografia de vincles socials i familiars, una curiosa genealogia d’amics, coneguts i saludats. Aquest és un curiós codi de prudència i discreció que interioritzen els andorrans des de ben petits, i també els immigrants que s’instal·len a les valls del Principat. Potser és això el que fa el Robert, tancat a l’ascensor, fins que creu recordar que alguna vegada va veure la Marta (aquest és el seu nom) a l’autobús farcit d’estudiants que els diumenges baixava cap a Barcelona. En realitat han coincidit més d’una vegada i, vist que tenen amics comuns, s’han trobat algun cop als locals nocturns més concorreguts o en alguna festa major que alegra l’estiu de les nits andorranes. Ella ho té ben present, perquè sempre li havia semblat que era prou guapot, el Robert, que és una mica més gran que ella; però no ha gosat dir-li res, confosa, desorientada, en veure que no la reconeixia. Sap que abans ell tenia parella, però feia tant que no es veien que li agrada imaginar-se que potser està lliure. Que les coses canvien. Que potser per això estava desaparegut del mapa. Pensa en tot això plantada davant dels textos explicatius amb què s’inicia el recorregut per l’exposició però no aconsegueix concentrar-se en la lectura, nerviosa, conscient que aviat el Robert pujarà i es trobaran. En aquell moment no hi ha ningú més a la sala: un espai diàfan, neutre, de parets blanques amb les fotos del Doisneau i alguns cartells explicatius. Serà inevitable coincidir, veure’s tota l’estona. I si continua sense reconeixe’m?, es demana la Marta. Haurà de seguir fent veure que ella tampoc no el recorda? Que violent, que incòmode. Com s’ho farà? En realitat voldria parlar-li, dir-li qui és, fer-li recordar aquella nit que van trobar-se quan tot el jovent d’Andorra va fer cap a la festa major de Sant Julià. No li ho dirà, però si ell recorda aquell dia segur que també li vindrà a la memòria un record secret, compartit calladament. Aquella nit de fa dos estius, quan el grup principal acabava l’actuació i van començar a tocar una cançó lenta: tothom es va emparellar i ells dos es van quedar l’un davant de l’altre, quiets, sense gosar fer res, mirant-se fixament als ulls. Un instant de dubte. Per a la Marta va ser suficient per obrir-li un món imaginari que podria recórrer amb els llavis i les mans. Però aquell instant únic, irrepetible, el va trencar la xicota del Robert, que va aparèixer d’entre la gentada per penjar-se del coll del seu estimat.

Com pot haver-ho oblidat, es demana la Marta, indignada. Segurament el paio havia begut massa, pensa decebuda. Tots són iguals, es repeteix al seu caparró. Però quan comencin a parlar, el Robert lligarà caps i de la nebulosa de records confusos de festes majors en rescatarà aquella mirada prohibida, de desig, una espurna secreta que va il·luminar la nit de Sant Julià. Abans, però, ell haurà arribat a la sala i coincidirà amb la Marta, a qui, aquest cop, sí que saluda. I la resposta d’ella, un innocent “hola, com va?”, convida a seguir xerrant. Primer amb prudència, tímidament, i després el Robert parlarà cada cop amb més espontaneïtat després d’haver-la identificat. No gosen fer cap gest, però tots dos s’adonen que, si s’haguessin reconegut al primer moment, quan ell entrava al museu fugint de la pluja, potser s’haurien fet dos petons. Llàstima, perquè sembla que ara no toca.

Comencen a enraonar sota la mirada atenta del Robert Doisneau, que apareix en un autoretrat al principi de la visita i que se’ls mira expectant, amb la càmera preparada i el silenci d’un pescador d’imatges. Ell explica que hi ha anat a parar per casualitat, al museu, que li ha cridat l’atenció veure un París en blanc i negre, abans, durant i després de la Gran Guerra, i confessa que està enamorat d’aquella ciutat on ha viscut uns quants mesos. Ella, en canvi, hi ha anat a propòsit, apassionada de la fotografia com és. Ell li proposa, aleshores, que li expliqui els secrets de les instantànies, com interpretar-les, perquè ell no en té ni idea, diu. Xerren, però hi ha silencis freds que s’escolen entre tots dos mentre comencen a mirar les fotos d’un París feliç abans dels grans conflictes del segle. Ella li parla dels punts de fuga, del gust de Doisneau per retratar escenes de carrer, amb nens jugant, o escenes costumistes als cafès; explica com li agradava, al fotògraf parisenc, anar a captar instantànies als llocs on aparentment no hi havia res a veure, però on sempre passava alguna cosa davant la càmera. I la Marta fa una pausa, mira de fit a fit el Robert i li diu que el que passa davant de la càmera, molt sovint, és la vida.

Amb aquesta sentència apassionada es queden muts, i així evidencien els altres silencis. El que no s’han dit. Potser és el moment, pensa el Robert, de confessar que la ciutat de l’amor és molt trista si es viu sol: i és que ell i la xicota ho van deixar poc temps després que marxés a París. Però no sap com dir-ho sense ser massa descarat i calla, quan, justament, la Marta es mor per esbrinar la situació sentimental en què es troba l’amic retrobat, però no sap com fer-s’ho anar bé, i espera que sabrà preguntar-ho subtilment quan es plantin davant de les fotos dels petons. Aleshores arriba a la sala, sobtadament, un grup que els salva d’aquell silenci. És un grup de gent gran, francesos que han anat a visitar l’exposició permanent del Museu del Tabac però que pugen un moment per mirar les fotos més famoses. Fan força rebombori, passegen neguitosos i clavant els colzes per la sala per fer-se espai i aconseguir la millor posició davant dels marcs; però per sort, tan de pressa com han aparegut també desapareixen, empassats per l’ascensor o la boca de l’escala.

Doisneau 3

© Andreia Pinto

I tornen a quedar-se sols. Quiets, muts, però molt més junts que abans. Plantats davant d’una imatge poderosa. Una parella asseguda en un banc als jardins de les Tuileries, al costat del Sena. Abraçats, potser després de besar-se o just abans de fer-ho. Ella, amb un posat fràgil. Ell, atent a la seva estimada. Una imatge de l’amor romàntic, una altra instantània d’aquell París en blanc i negre per a enamorats i nostàlgics. Però en primer terme, uns filats militars els separen de la vida i recorden l’ocupació, la guerra, el dolor que va sacsejar tot Europa. L’amor i la por, pensa el Robert, que s’adona que els dos sentiments tenen molt en comú. Sap que en aquell precís instant ell també ha d’escollir el camí de l’amor o la via de la por. Es gira i mira la Marta fixament als ulls, com quan dos anys enrere es van quedar sols enmig de la plaça durant la festa major, envoltats de gent però units en secret per una mirada furtiva. Ara els seus ulls diuen el mateix, però els llavis estan freds, muts, esclavitzats pel neguit d’espifiar-la.

Hi ha altres fotos de parelles. A continuació, barrejades amb altres de costumistes que mostren el dia a dia als barris de París durant la guerra, els criden l’atenció les imatges de les parelles solitàries que van a l’estudi fotogràfic a fer-se fer el retrat de casament. Gent anònima, normal, travessant els carrers abandonats, desèrtics, d’un país enfonsat en la tristor amarga de la guerra. Parelles acabades de casar que van a cal fotògraf amb el desig d’endur-se’n un record emmarcat, un fragment únic de les seves històries personals, un somni de felicitat rescatat als patiments de la guerra mundial. Enamorats que, sense saber-ho, eren pescats per l’ull despert del Doisneau que els atrapava al mig del carrer amb la seva càmera com qui enxampa un parell de salmons nedant contra corrent. Un altre cop, l’amor i la por, pensa el Robert, que no acaba d’entendre el sentit d’aquelles imatges. Però la Marta li ho explica: abans els fotògrafs no anaven mai als casaments sinó que eren els nuvis els qui havien d’anar a l’estudi fotogràfic, on els feien el retrat. I el Doisneau, hàbil com era, s’esperava al carrer per caçar les parelles en una situació molt més real que no pas l’artifici de l’estudi.

I així, comentant les fotos, arriben davant la imatge més famosa de l’exposició, la del “Petó davant l’Hôtel de Ville”, on una parella es besa al mig del carrer, fent aturar el temps, aïllant-se de tot un món que ha engegat un altre cop, feliç i entusiasta, amb ganes de viure després de la destrucció de la guerra. Al París alliberat, els joves enamorats encarnen la llibertat, la rebel·lia total que és l’amor i el moment fugaç; aquell instant decisiu és aturat pel fotògraf, capaç de deturar els segles i fer immortal aquell petó.

Però malgrat tota l’autenticitat aparent, la imatge té trampa, diu la Marta, que ha deixat que el seu amic gaudeixi un minut d’aquella ficció dolça. Davant dels ulls sorpresos del Robert, ella li fa saber que la fotografia era un muntatge, que el Doisneau ho havia preparat tot i que els amants, tot i que en la realitat també eren parella, actuaven davant de la càmera, contractats pel fotògraf per fer un reportatge per a la revista Life sobre l’amor a París a la primavera. Els havia fotografiat al pont Neuf, als molls del Sena, al metro de l’Òpera i en altres llocs. Però la imatge davant de l’ajuntament era sens dubte la millor, capaç de transmetre una passió veritable malgrat estar preparada.

Doisneau

© Anna Martí i Conrad Chorlton

El Robert sembla decebut per l’engany, però ella defensa el paper del fotògraf. Si no hagués contractat els figurants, potser no hauria trobat joves petonejant-se al mig del carrer, o tal vegada hauria enxampat parelles prohibides, delatant amors furtius i buscant-se merders innecessàriament. El Robert fa que sí amb el cap i segueix escoltant embadalit les explicacions de la Marta, alternant la mirada entre la imatge penjada de la paret i la seva amiga, que en lloc de parlar de fotografia sembla que pronunciï un encanteri secret perquè ell es perd en la carn d’aquells llavis volubles per on les paraules llisquen encisadores, i li costa concentrar-se en els conceptes fotogràfics que ella comenta, que si l’instant decisiu, el clímax fotogràfic, la idea de l’autenticitat del Doisneau o l’opinió contrària d’altres fotògrafs. Quan comencen a marxar de la sala, la Marta es pregunta quina importància hi ha si la imatge va estar preparada. El Robert no respon, només encongeix les espatlles: fa estona que s’ha extraviat en un laberint de desitjos inconfessables. El que compta, continua ella, és el poder suggestiu i evocador de la fotografia, que, com un conte, és capaç d’insinuar tota una història només amb una sola instantània. I sentencia amb una frase del mateix Doisneau: descriure és destruir, suggerir és crear.

Baixen al pis inferior. Pel gran finestral de l’escala veuen el cel ennegrit, la tarda plujosa i solitària, freda i castigada pel vent de port. A la segona sala hi ha alguns retrats famosos, com el de Picasso, i els sorprenen les fotos que il·lustren la vida nocturna d’aquell París vitalista i rejovenit. Muts, amb un estrany neguit que els uneix, contemplen les instantànies dels cabarets i music-halls amb atractives ballarines o actrius voluptuoses, lleugeres de roba i mirades de pecat. Al Robert se li acut una bajanada una mica picant, i vol dir-la per veure com respon la Marta, però dubta un moment, li fa por ficar la pota.

I aleshores, quan són davant de la fotografia d’una cabaretera despitralada, a fora se sent una tronada que sembla que el cel els hagi de caure al damunt i de sobte, amb un pet sec que espanta la Marta, marxa la llum. Esglaiada, fa un bot i s’agafa del braç del Robert. Ben junts, units en la penombra, ja no se separen, observats només per les siluetes silencioses de les fotos que se’ls miren embadalits, expectants davant d’aquell instant decisiu, irrepetible, una oportunitat única. És el moment del clímax fotogràfic. Es miren als ulls i es besen. Penjades de les parets, atrapades al marc de les fotos, les siluetes d’aquell París nostàlgic en blanc i negre els observen en silenci, aturen les seves vides eternes i es deixen enlluernar per la llum d’aquell petó esclatant com un flaix. Des del racó de l’escala, senten la pluja que pica contra el vidre, el silenci d’un poble, fora, oblidat en la foscor. Les mans recorren amb impaciència l’anatomia del desig, els llavis esdevenen la prometença d’una felicitat cruixent i insospitada, tanquen els ulls, lliurats a les sensacions, perduts en el paradís d’una terra promesa. Ell li besa la galta i s’extravia pels racons fèrtils del seu coll, mentre ella enfonsa els dits en els cabells del Robert i l’estreny contra el seu pit.

De sobte senten l’eco d’unes passes que s’apropen, escales amunt. Una de les noies de recepció puja per veure si estan bé, per avisar-los que tota la parròquia ha caigut en pana elèctrica per culpa del torb però que no s’espantin. Vol explicar-ho, però no l’escolten, s’han separat una mica i, atabalats, diuen que ja han acabat la visita, que no passa res, que ja marxen, i sense adonar-se’n, en la seva fugida passen pel davant d’una de les darreres fotos de l’exposició, “La fuga dels enamorats”, on ells mateixos, traslladats al blanc i negre del Doisneau, sembla que fugin en la foscor per amagar-se en un París íntim i secret del qual només poden gaudir junts.

Surten a fora precipitadament, evitant les mirades de les noies del museu. Baixen pel carrer ennegrit per la tempesta. Fa fred, està a punt de començar a borrufar. Ni una ànima oblidada sota la tronada violenta. Entotsolats, s’aturen un moment davant la Casa Comuna, digne testimoni dels segles retallat en la nit. S’abracen. Xops, sentint l’aigua regalimant pels cabells, lliscant pel coll, es lliuren un altre cop a l’edèn fecund dels besos. Potser ni Andorra ni Sant Julià mai no tindran el charme de París, ni la pedra de l’edifici de l’antic Comú té la presència grandiosa de l’Hôtel de Ville, però el petó que es fan el Robert i la Marta és capaç d’aturar el vent de port que sacseja la nit i convertir-se en el veritable epicentre de l’amor.

© Iñaki Rubio 2014

Subscriu-te

Subscriu-te i rebràs les novetats del blog al teu correu electrònic.

, , , , , , , , , , , , , ,

20 Respostes a Tarda de pluja al museu

  1. M Jesús 8 febrer 2014 at 20:37 #

    Me ha encantado, la verdad es que no te imaginaba escribendo un cuento romántico, pero muy bonito y esperando leer el final. Enhorabuena

    • Iñaki Rubio 10 febrer 2014 at 19:26 #

      Hola M Jesús. Sinceramente, yo tampoco me imaginaba a mí mismo escribiendo un cuento romántico pero el tema me ha llevado solo hacia este planteamiento. Celebro que te haya gustado!

  2. rosa 8 febrer 2014 at 22:19 #

    un final genial.

    • Iñaki Rubio 10 febrer 2014 at 19:26 #

      Moltes gràcies Rosa. No era gens evident fer aquest final, sobretot perquè tots els lectors segurament ja us l’imaginveu

  3. Fina 9 febrer 2014 at 19:24 #

    Valeee! No se si me gustan mas los “negros” o los ” blancos”, no he ido aun a ver la exposición, pero me parece haberla visto ya …muy gráfico el final, como una fotografía …

    • Iñaki Rubio 10 febrer 2014 at 19:28 #

      Hola Fina. Si tienes la oportunidad, no te pierdas la expo, es muy chula y el cuento está escrito siguiendo la visita normal (pero sin encuentros amorosos más allá de las fotos)

  4. Rosa 10 febrer 2014 at 1:04 #

    Molt bo!

    • Iñaki Rubio 10 febrer 2014 at 19:28 #

      Moltes gràcies Rosa. No estava gaire segur de si us agradaria, perquè és força romàntic per ser meu, no?

  5. Patty 10 febrer 2014 at 7:55 #

    Felicitats de nou Iñaki! M’ha encantat!

    • Iñaki Rubio 10 febrer 2014 at 19:29 #

      Molte sgràcies Patty. Com li deia a la Rosa al comentari de dalt, us agraeixo molt els vostres comentaris perquè no estava gaire segur de si el conte agradaria o no. Veig que sí i això, per descomptat, em fa feliç!

  6. Raymond 10 febrer 2014 at 14:30 #

    Merci au nom de L’Aliança Andorrano Francesa qui est à l’origine de cette exposition.
    Votre nouvelle me donne envie d’y retourner avec la Marta et le Robert en tête.

    • Iñaki Rubio 10 febrer 2014 at 19:33 #

      Raymond, merci à vous et à l’Alliança Andorrano Francesa pour contribuer a nous offrir cette exposition. Merci aussi pour vos commentaires

  7. Isabel Escudé 10 febrer 2014 at 15:29 #

    Es com tornar a veure l´exposició amb uns altres ulls.Bravo Iñaki!

    • Iñaki Rubio 10 febrer 2014 at 19:36 #

      Moltes gràcies Isabel, per llegir i comentar. Celebro que t’hagi agradat i que el conte t’hagi fet veure i viure un altre cop l’exposició. Val a dir que hi havia molts temes que feia temps que tenia ganes de tractar: París, els museus, trobada amorosa sota la pluja…

  8. Inés 10 febrer 2014 at 16:23 #

    He visitat l’exposició aquest cap de setmana. Molt xulo el conte!

    • Iñaki Rubio 10 febrer 2014 at 19:38 #

      Moltes gràcies Inés. L’exposició és molt xula, oi que sí?

  9. Rosa R. 11 febrer 2014 at 12:23 #

    M’encanta el conte ! No sembla massa “el teu estil” però totalment reeixit…estem tots visualitzant el petonàs !
    Encara no he visitat l’exposició, que trobo un encert per cert, però penso que ara ho faré amb uns altres ulls !

    • Iñaki Rubio 16 febrer 2014 at 9:22 #

      Rosa R. l’exposició és molt interessant, te la recomano. És cert que no és molt l’estil habitual, ni el tema, però quan visitis l’expo entendràs que havia de fer aquest conte d’aquesta manera.
      Gràcies per comentar!

  10. Fina 11 febrer 2014 at 20:24 #

    Preguntabas si te veíamos escribiendo un cuento de amor … No importa el tema, la cuestión es que este bien escrito, no? Después cada uno tendrá sus preferencias, y este ultimo es tan “leíble” como los otros! Ya esperamos que nos vas a “contar” dentro de unos días.

  11. Iñaki Rubio 16 febrer 2014 at 9:23 #

    Fina, para el próximo cuento estoy pensando en algo completamente distinto…

Deixa un comentari