Les roses recordades

Les roses recordades

La Cleo i el Jordi sempre han anat junts a classe, des que eren ben petits, a maternal, on es van conèixer entre brams, plors i altres mucositats emocionades, quan l’escola era encara un lloc estrany i d’aspecte poc acollidor. I malgrat que l’Escola Andorrana de Santa Coloma, envoltada de naus industrials i benzineres, mai no ha millorat l’aparença exterior, a dins hi van descobrir tot un món ple de jocs, amics i experiències, a mesura que van començar a créixer i a passar d’un curs a l’altre, moment en què, a vegades, es barrejaven grups i alguns companys anaven a parar a altres classes. Tanmateix, ells dos han tingut la sort de seguir junts fins ara, al darrer curs de primària.

Però l’any que ve passaran a Segona Ensenyança i els han avisat que canviaran moltes coses. Ells ja ho veuen, perquè el centre de secundària és al costat, al mateix carrer, i fins i tot comparteixen el pati, que uns bancs divideixen simbòlicament en dues parts, l’una dedicada als petits i l’altra per als adolescents. En realitat l’edifici, que s’allarga en una esplanada al prat Salit, sí que és una mica estrany perquè està tallat verticalment per la meitat, i a un costat hi ha l’escola del Jordi i la Cleo i, a l’altra ala, el centre de secundària.

A la classe aquest any es respira un clima desconcertant: una barreja d’eufòria anticipada pel final d’una etapa, com si una locomotora precipitada i feliç avancés a tota màquina d’una unitat didàctica a la següent, com si els temes de cada trimestre només fossin estacions intermèdies en el recorregut cap al final de curs; una locomotora que, per altra banda, tot s’ha de dir, escalfa motors i tot sovint han d’obrir les finestres encara que estiguin en ple hivern, i fins i tot sembla que el paisatge quiet i gebrat dels prats de la borda Sabaté s’acceleri amb l’entusiasme de la classe i es transformi en el paisatge febril d’aquell vagó en què s’ha convertit l’aula. Però alhora, per sobre dels caps dels alumnes, concentrats a escriure una redacció de ciències sobre el cos humà, plana la incertesa de com aniran les coses en el futur.

Sembla que hagi de ser això, el que pensa el Jordi, quan s’atura en la feina i fa una ullada, aparentment casual i distreta, per la resta de la classe. A ell escriure se li dóna força bé i sovint va més avançat que la resta, per això el deixen que s’embadaleixi i observi com una de les mestres ajuda els altres alumnes. Com seran els professors de secundària? Potser és la primera vegada que es fa preguntes sobre un futur tan llunyà, però també és el primer cop que pren consciència de la rapidesa amb què viatja el temps en una escola, cavalcant els trimestres, i com el proper curs s’apropa vertiginosament. En un no res s’han plantat a la primavera.

Els seus ulls deambulen per la classe, passeja la mirada de forma aleatòria, però darrerament s’atura més estona del que és normal a contemplar la Cleo, aplicada, obedient, bona nena com és. Potser per primera vegada el Jordi s’adona que sempre han anat junts a l’escola, des de petits, i creu que d’alguna manera això ha d’estar vinculat forçosament a l’amistat. Mai abans no s’ho havia demanat, això: si la Cleo i ell eren bons amics. Suposa que sí. Però no sap què en pensarà ella i mai no gosaria demanar-li-ho. Abstret, es pregunta què passarà si el curs vinent els separen.

De sobte ella s’incorpora, es belluga els cabells d’una revolada que perfuma l’aire enrarit de l’aula i amb els seus ulls blaus l’enxampa mirant-la.

El Jordi, sorprès, estranyament avergonyit, intenta dissimular i mira cap a una altra banda, fa veure que pensa alguna cosa per escriure i després enfonsa el cap en la redacció. Si no hagués fet res de tot això, potser la Cleo li hauria fet un somriure. Que estrany que és tot, aquest curs, sospira ella: un parell d’anys enrere fins i tot es canviaven junts quan anaven a la piscina i ara se senten incòmodes només de mirar-se. En realitat, tots dos se senten estranys dins del seu propi cos, engabiats en una anatomia que lluita per alliberar-se, sentint-se com una estranya crisàlide a punt de fer eclosió.

Això és el que li passa a la Cleo des de fa mesos. Primer van començar a créixer-li els pits tímidament però ara creu que haurà de dir a la mare que necessita samarretes noves, perquè tot l’estreny i li marca unes formes en les quals no s’acaba de trobar a gust i ja no pot dissimular més. Als matins, a casa, quan està sola vestint-se, renega de la mare, que sembla que no s’adoni que la roba li està quedant petita, com si això fos culpa d’ella. No sap com fer-li entendre, i tampoc no sap com esbrinar, quan haurà de posar-se sostenidors. Li ha sortit pèl a les cames, a les aixelles i a la zona que s’està convertint en l’epicentre de tot aquell trasbals que la té preocupada, amoïnada i espantada. Sap que s’apropa el dia en què tindrà la primera regla. I té por. Ha sentit a dir que fa molt mal, i no sap si sabrà reaccionar, si estarà preparada. No vol passar per aquell tràngol, voldria quedar-se com està, no vol fer-se gran. Però és inevitable. I no sap amb qui parlar-ne: les seves amigues estan tan perdudes com ella i a més li fa l’efecte que no els passa el mateix, sembla que no creixin. I tampoc no sap com dir-ho a la mare. Per primera vegada a la vida, la Cleo se sent sola i desprotegida. Renega del seu cos i de tots aquells canvis que estan destruint la seva felicitat, que l’allunyen de tothom i l’arraconen al carreró fosc de la por, on ha descobert el fred i la soledat.

Tres dies a la setmana, en lloc d’agafar l’autobús escolar, la Cleo ha de passar pel davant de la sortida de Segona Ensenyança per anar a buscar el clípol que la porta al Centre Esportiu dels Serradells. Intenta passar de pressa i desapercebuda, sentint-se una mica intimidada pels adolescents però alhora dominada per una atracció que fa que els observi de lluny amb un posat rígid a la cara. Molt sovint s’ha trobat nenes que havia conegut a primària, però que ara han crescut tant que gairebé no les pot identificar. Algunes estan molt guapes, però d’altres les troba massa exuberants i, poc o molt, veu que totes pateixen una lluita silenciosa i discreta contra els granets que converteixen la seva pell en desconcertants paisatges volcànics. Una vegada va voler saludar una antiga companya dos anys més gran però l’altra la va foragitar de mala manera. Va ser el pitjor disgust de la seva vida. La pobre Cleo plorava entotsolada al clípol, sense entendre per què aquella nena amb qui havia jugat des de petita la rebutjava de forma descarada. Si madurar significava haver de convertir-se en una mena de volcà en erupció permanent i tornar-se una estúpida d’aquella estofa, ella no volia fer-se gran de cap manera.

El Jordi només agafa l’autobús escolar, on coincideix amb la Cleo, dos dies a la setmana. La resta, el recull la seva mare. No li agrada que li faci petons ni abraçades davant dels seus amics. No sap per quina raó, això fa que se senti ridícul i en comptes d’estar feliç que l’estimin, mostra un disgust paradoxal i una aspror amarga que acompanya amb tímides queixes davant de l’afecte matern. Pugen al cotxe i en el curt recorregut entre l’escola i l’Estadi Comunal, la mare intenta fer-lo xerrar però ell només respon amb una lletania de monosíl·labs, que sí, que no, un altre cop que no, i així fins que aparquen, agafa la bossa d’hoquei i s’endinsa al vestidor. Saluda els companys de l’equip que vénen d’altres escoles, es vesteixen, es calcen els patins i surten disparats cap al pavelló annex a la pista d’atletisme. S’ho passa molt bé, mai no en tindria prou i l’entrenament sempre se li fa curt. Ara fa uns mesos que, amb l’excusa que al vestidor hi fa molt fred, el Jordi no es dutxa amb els altres nens sinó que es tapa amb l’anorac i s’espera que arribi la seva mare a buscar-lo. Ella només es queixa de la pudor que fa, però no pregunta i el Jordi no sap què dirà quan s’acabi el fred i la primavera avançada li foti enlaire l’excusa. En realitat no vol despullar-se davant dels altres perquè ha començat a sortir-li pèl pertot arreu, i li fa cosa. Al principi creia que li passava alguna cosa dolenta, i es rascava, i ara, tot i que ja s’hi ha acostumat, segueix fent-li una mica de vergonya. Sobretot perquè a vegades, sense motiu aparent, se sent com un poltre desbocat i salvatge, una torxa encesa que encara no ha après a controlar i quan li passa això, intenta dissimular fent gestos estranys perquè creu que tothom notarà sota els texans aquella fera irreverent que s’esvera sense solta ni volta.

A la Cleo li passa una cosa semblant al vestidor dels Serradells. Ella és la més gran del seu grup de natació sincronitzada i quan es despulla, sempre ho fa d’esquena a les altres nenes. Malgrat que no es gira, li fa la impressió que totes se la miren. Tant hi fa, que dissimuli, perquè amb el banyador posat es noten molt les corbes incipients que la fan diferent de les altres. Sota l’aigua no hi ha cap problema, però quan surt, amb el vestit de bany xop, pensa que tothom la mira i s’embolcalla de seguida amb la tovallola. Fa unes setmanes l’entrenadora la va agafar a part per dir-li que de cara a la propera competició hauria de depilar-se i que en parlés amb la seva mare. Però ella encara no ha trobat la manera de treure el tema i pel que ha esbrinat pel seu compte, sap que també fa mal i s’indigna, enrabiada; no entén per què ha de ser tan dolorós això de créixer. Quan acaben la sessió tornen al vestidor, on coincideix amb les noies del segon grup, més grans, més fetes, que xerren, riuen i s’expliquen coses de nois que a la Cleo se li escapen. Les veu tan guapes amb el banyador de competir posat, i sospira, lamentant-se que ella no pugui ser així. Se sent inacabada, estranya, com si es trobés a mig fer. Quan acaben de vestir-se, ella es posa colònia i desodorant en quantitats gairebé industrials i les altres, que no ho entenen, potser es pensen que la Cleo és molt coqueta però la veritat és que encara que hagi acabat de dutxar-se no li agrada l’olor que fa, i és que fins i tot això li ha canviat.

El Jordi i la Cleo coincideixen cada matí a l’autobús escolar que els recull a la parada.

L’últim dilluns abans de les vacances de Pasqua, la Cleo s’asseu al seu costat. Se saluden amb naturalitat però després, com si sentissin les mirades de tot el bus clavant-se en ells, es queden muts. Al final, però, quan es relaxen, aconsegueixen lligar una conversa sobre el proper curs: comparteixen el neguit i la il·lusió, la incertesa i la inquietud sobre què més haurà de canviar l’any següent, no saben si les assignatures són tan difícils com els han comentat o els professors tan rigorosos com han sentit a dir, però sobretot els preocupa saber si els separaran en classes diferents. Mentre parlen, al Jordi se li escapa algun gall, perquè està començant a canviar la veu, però la Cleo no se’n riu i ell li ho agraeix, tot comentant que cada vegada que les cordes vocals el traeixen, a classe o a casa, tothom ho celebra amb una alegria que ell ni entén, ni comparteix. Aleshores la Cleo li posa la mà al braç i confessa que ella tampoc ho entén, i que a ella el que li passa és que quan es troba les tietes o coneguts dels pares que fa temps que no la veuen, sempre diuen el mateix –i els imita, en to burleta: que que guapa que està, que s’està fent una doneta, que si és tan alta. I ella es queda palplantada com una ruca perquè no sap què se suposa que hauria de respondre, i no comprèn que els faci tanta il·lusió. I deixa que un silenci s’escoli en la conversa. Cap dels dos no ho diu, però en realitat ni al Jordi ni a la Cleo els fa cap il·lusió créixer d’aquella manera desbocada i, acostumats a la seguretat de ser els més grans de l’escola, tenen por d’entrar en un món on passaran a ser els més petits, envoltats d’adolescents malcarats, professors rigorosos i tota mena de feres.

A la classe, s’asseuen tots al seu lloc i les mestres els expliquen que divendres, coincidint amb l’inici de les vacances, és la diada de Sant Jordi. El Jordi aleshores es gira subtilment i mira la Cleo. Ella l’il·lumina amb els seus ulls blaus, callada, enigmàtica. En veure’l distret, una de les mestres li demana si recorda què s’acostuma a fer en aquella data d’abril, i ell respon, mecànicament, sense pensar-hi, tal com ho sent: és el dia que els enamorats es regalen roses i llibres, diu. I tota la classe esclata a riure nerviosament, també les mestres, sorpreses de l’aparició sobtada de la figura dels enamorats abans d’haver parlat de la llegenda de Sant Jordi i del drac. Quan s’acaben els riures nerviosos de nens i nenes, les mestres fan repassar la història del cavaller, expliquen detalls que els alumnes no havien sentit mai abans i els avisen que, com cada any, aniran a la fira de la plaça del Poble; però mentre la resta parlen, el Jordi i la Cleo tornen a mirar-se en silenci, furtivament. Cap dels dos no sap interpretar la mirada de l’altre perquè, en el fons, encara no saben com interpretar la seva pròpia manera de mirar.

Al pati, els amics del Jordi se’n riuen i el provoquen acusant-lo en to burleta d’estar enamorat. No sap el perquè, però ell s’hi torna i al final acaben barallant-se. Tota la setmana ha estat ben estranya. Mentre de sobte l’escola orbitava sobre l’antiga llegenda primaveral i els passadissos s’engalanaven amb dibuixos de cavallers, donzelles, roses i dracs, el Jordi no ha parat de pensar en la Cleo i que el proper curs potser els separen de classe, tement que entre el bestiari ferotge de Segona Ensenyança segurament hi haurà algun drac adolescent que voldrà prendre-li la seva amiga.

El Jordi no entén res del que li passa. No només se sent estrany al seu propi cos, sinó que també ha d’acostumar-se a les preguntes que el seu caparró li fa cada dia i que mai abans no s’havia demanat. Per exemple, si ell està o no està enamorat de la Cleo. La veritat és que no ho sap, perquè no en té ni fava, del que és estar enamorat. Fins a aquella setmana l’amor, per a ell, només era una paraula; això sí, una paraula buida que, ara ho veia clar, només la Cleo podia omplir de sentit. Potser era això. O potser estar enamorat era tan senzill com que no vol que el curs següent els separin. Per què havia de ser tot tan complicat?

Decidit a no perdre la seva amiga, li escriu un poema que preveu donar-li divendres, la diada de Sant Jordi, quan vagin a la plaça. Són uns versos ensucrats i farcits de tòpics que mai més no voldrà recordar però que tenen la virtut de ser la seva primera temptativa literària. Pensa que haurà de comprar-li una rosa i aleshores, quan intenta imaginar-se l’escena, ni tan sols fantasiejant no sap com fer-s’ho, perquè el pobre no en té ni idea, del que se suposa que ha de fer, o com fer-ho, ni què ha d’esperar. A més, li fa vergonya. I si està equivocat i la Cleo se’n fot a la cara? ¿I si ella el deixa plantat al mig de la plaça i fuig corrent, com una donzella espantada, i aleshores tothom el mira rient-se’n, atrapat com un estaquirot al mig de la fira amb la rosa a la mà? Al final decideix no pensar-hi més, perquè com més voltes hi dóna, més possibilitats hi ha que ho deixi córrer, espantat, aterrit, idiotitzat pels altres.

Com deia el savi, Andorra segurament és l’únic país del món on la plaça del Poble és a sobre del Govern i els ciutadans poden picar-hi amb els peus ben a gust si s’emprenyen amb els seus mandataris. Aixecar una ciutat en territori muntanyós té aquestes coses, i els pobles, quan creixen, s’adapten al terreny i les construccions acaben semblant parts de l’absurda graonada de ciment que embruta la serra d’Enclar. Cal salvar desnivells importants i és així com el sostre del principal edifici del Govern ha acabat fent de plaça que connecta amb la part antiga de la vila, enfilada a la part més alta del turó del Tossal. La llum d’abril al Pirineu és variable i fràgil. Comença un matí lluminós de primavera, amb un sol brillant a cor què vols, però al migdia el cel s’enteranyina de núvols grisos, esfilagarsats i indolents que deixen caure quatre gotes que espanten tots els llibreters i les parades de roses de la fira. Després, però, s’aixeca una mica d’aire olorós que fa escampar el bromall i abans que arribi el vespre torna a quedar un cel net, ras i benigne.

Les roses recordadesEl divendres de la fira de Sant Jordi el blau del cel té la mateixa intensitat que els ulls de la Cleo. A mig matí, tota l’escola és a la plaça. Els petits van en filera, admirats de la quantitat de llibres, mirant les parades de roses i els autors signant exemplars. Als grans els deixen anar per lliure amb la condició de portar-se bé, no sortir de la plaça i estar al punt de trobada quan els avisin. El Jordi està tota l’estona pendent de si la Cleo s’allunya en algun moment del grupet de noies que passegen per la fira. Però no hi ha manera. I a ell, els seus amics, han estat tocant-li els nassos sobre si la rosa que havia comprat era per a la seva enamorada. Ell els ha engegat a pastar, dient-los que la flor era per a la mare. En part no diu cap mentida. En realitat els diners que li han donat són per comprar el llibre que més li agradi i una rosa per a la mare; si tot surt bé, ell haurà de quedar-se sense llibre i abans de marxar comprarà una altra flor.

Quan els criden per tornar a l’escola, els fan agrupar-se per recomptar-los.

Amb un rampell a la desesperada, al final la crida, i ella, que anava en direcció al grup, s’atura i corre cap a ell mentre les seves amigues s’allunyen rient nervioses. Per un moment ell es queda mut. En aquell instant comencen a desfilar les autoritats del Comú i del Govern. Els han de deixar pas i acaben mig arraconats entre els taulells de les llibreries. Ningú no els mira, ningú està pendent del veritable sentit de la diada, una història petita i secreta, amagada entre les parades de la fira. Ell té por que no li surti la veu, que el traeixin un altre cop les cordes vocals. O que de sobte s’encengui la torxa roent que hi ha sota els texans i el faci quedar malament. Però no passa res. De lluny, senten les veus de les mestres, que els criden. Aleshores ell li diu que li ha comprat una rosa, i la hi dóna. Amb els nervis, s’oblida el poema a la butxaca dels texans. Ella li agraeix i es disculpa, no té prou diners per comprar-li un llibre. Però amb la boca li obre tot un món d’il·lusió, fantasia i arguments infinits quan li fa un petó. Les veus que els criden se senten molt a prop i ells surten corrents del seu amagatall. Quan tots comencen a passar, ells voldrien que els fessin anar en fila de dos, com quan eren petits, per així poder agafar-se les mans. Però el grup d’alumnes travessa la passarel·la de la plaça contagiats per l’alegria de la diada, permetent un cert desordre: alguns nens corren i es persegueixen fins al peu de l’església de Sant Esteve, unes altres nenes xerren i riuen contant-se històries secretes a cau d’orella. Els mestres avancen relaxats sabent que l’autobús els espera a la parada que hi ha davant del Comú. El Jordi i la Cleo ho aprofiten per passar els últims i durant una estona enllacen les mans, es miren, sospiren i caminen tranquils, somrient.

Han passat molts anys des d’aquell petó i ara la Cleo és una dona gran, tan gran que ja es pot dir que és vella. Malalta, fràgil i delicada com una figura de porcellana que ha de passar la nit al llit de l’hospital, des d’on mira amb nostàlgia les gotes de pluja que rellisquen pel vidre. Però no estàs sola. El teu Jordi t’acompanya, com sempre, demanant-te si recordes aquelles mans que duien les roses de Sant Jordi, la vella claror d’abril. Em somrius, olorosa, benigna, amb les flors de la memòria, i tanques fora, ben lluny, la sofrença del pobre drac, mentre diem molt suaument, com un conjur, els nostres petits noms.

© 2014 Iñaki Rubio. Tots els drets reservats.

Subscriu-te

Subscriu-te i rebràs les novetats del blog al teu correu electrònic.

, , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

10 Respostes a Les roses recordades

  1. Manuela Parada 21 abril 2014 at 21:13 #

    Doncs mira que t’ha costat poc fer un escrit sobre el tema… M’ha agradat l’enfocament que n’has fet, ENHORABONA: Manuela

    • Iñaki Rubio 22 abril 2014 at 11:09 #

      Hola Manuela, moltes gràcies pel teu comentari. Bé, al principi jo no tenia gaire clar com escriure sobre els canvis a la pubertat però crec que al final, amb la complicitat dels lectors, el relat funciona.

  2. Iñaki Rubio 22 abril 2014 at 11:10 #

    Fa un parell de mesos, els companys de l’Escola Andorrana de Primera Ensenyança em van comentar que estaven preparant una unitat didàctica sobre el tema de la pubertat i que volien treballar-la, en el marc del Pla de Millora, d’una forma global i implicar-hi moltes àrees. I volien fer llegir als alumnes algun conte que tractés els canvis d’aquesta edat tan peculiar però tots els relats que trobaven eren massa pujats de to, massa carnals, per dir-ho d’alguna manera.
    Per això em van demanar si em veia amb cor d’escriure sobre aquest tema sense caure en metàfores massa roents ni escenes d’autoerotisme poc elegants. La veritat és que d’entrada jo no em veia escrivint per a alumnes tan jovenets però el repte em va motivar i aquí teniu el resultat. I malgrat tota aquesta explicació, crec que no és un conte infantil i que molts ens hi podem identificar. D’alguna manera també he portat el text cap a altres temes més enllà de la pubertat i l’adolescència, acostant-lo a aspectes que personalment m’interessen més, com la literatura o la marca que ens deixen determinades vivències.
    Estic molt content de poder col·laborar amb els meus relats i espero que a tots i totes us agradaran aquestes “Roses recordades”.

  3. Rosa R. 22 abril 2014 at 15:10 #

    “Juventud divino tesoro”…però com relata el conte, també hi ha coses molt complicades en el fet de críexer…no només físicament !
    Molt bon relat !

  4. Jordi 23 abril 2014 at 21:37 #

    Fantàstics els dos personatges i com expliques lo estranys que són aquests anys… no hi tornaria gens!! Salute!!! :)

    • Iñaki Rubio 24 abril 2014 at 17:56 #

      Hola Jordi! Sí que són estranys aquells anys, sí. Jo no sé si hi tornaria, el que sí que sé és que en tinc bon record!

      • Jordi 25 abril 2014 at 20:44 #

        Jo hi tornaria pel que va venir després, però a aquells anys concretament, no ;)

  5. Fina 24 abril 2014 at 15:46 #

    Molt bé, tant pels “pre adolescents” com per un final molt dolÇ per
    lectors de la “tercera edat”

  6. Iñaki Rubio 24 abril 2014 at 17:57 #

    Bon comentari Fina, perquè era la intenció, que el relat pogués ser interessant desde moltes perspectives, sense necessitat d’haver de passar per la 3ª edat necessàriament ;)

Deixa un comentari