La rotonda impossible

La rotonda impossibleA la sortida d’una de les múltiples rotondes que converteixen el mapa viari d’Andorra en una mena de gimcana impossible, dos cotxes topen sorollosament. Com que el Rafel, que s’espera en una parada d’autobús propera, veu de seguida que no ha estat res, ni tan sols s’aixeca del seient però no deixa de mirar en direcció a l’accident amb una morbosa curiositat per contemplar una escena que, sens dubte, el distraurà de l’avorriment fred d’haver d’esperar el bus. Poden passar tantes coses en aquestes situacions –calcula– i ja s’imagina la pel·lícula.

Un dels vehicles és un tot terreny de gamma alta, del qual baixa una dona de mitjana edat, molt ben vestida i enjoiada. Té un aire elegant, distingit sense arribar a ser altiu, i no solament per les sabates de taló d’agulla. A la cara se li ha quedat gravat el posat d’enuig inevitable, i quan veu el cop que ha rebut el seu jeep nou de trinca, obre els braços i sembla que s’encomani al cel amb un gest d’impotència. Mira el rellotge, impacient. Segurament anava cap a alguna reunió important de feina. El Rafel li imagina un nom molt andorrà, i per això, de moment, dins del seu caparró, l’anomenarà Meri.

L’altre cotxe és un utilitari amb el logo d’alguna empresa estampat als laterals. L’home que el conduïa és esprimatxat i amb unes entrades prou evidents des del lloc on l’observa el Rafel. Fa tota la pinta de ser un comercial, o tal vegada és l’amo del petit negoci familiar. Per sota del jersei marró (o potser és beix, depèn de com hi toqui la llum) sobresurt el coll d’una camisa de ratlles de la marca no t’hi fixis. El Rafel el veu com obre la portella, i avança cap al lloc de l’impacte amb un posat que el delata com a responsable de l’accident. De lluny sembla bona persona (tot i que el Rafel somriu, quan pensa això, i és que de lluny sempre passa el mateix). Segurament es diu Josep, instal·lat a Andorra des de fot un un grapat d’anys.

El més curiós és que quan el Josep i la Meri es troben mirant-se el parafang i el lateral del 4×4, es queden muts, col·lapsats per un silenci pesarós, unes mirades més fredes que el gebre que glaça les matinades tardorenques del Pirineu. El recel intangible que es professen atreu encara més l’atenció del Rafel, que estira el coll i es concentra en l’escena congelada on només el baf visceral que treuen per la boca els protagonistes demostra que no es tracta de cap foto sinó d’una seqüència de la vida real. Quiet com una silueta felina, assegut a la parada de l’autobús, el caçador d’històries dedueix que els dos personatges ja es coneixien, i fa tota la pinta que alguna rivalitat congènita els ha enemistat. En realitat el Rafel no sap què diantre vol dir congènita però li sona prou potent per qualificar la tensió que es respira entre el Josep i la Meri i pensa que si fossin enemics d’abans ja seria el súmmum. Massa evident, es queixa en silenci. Però no pot deixar de mirar-los.

Encén una cigarreta i just en aquell moment arriba un bus, però el Rafel ni tan sols s’interessa per saber de quina línia és. No té pressa i l’escena d’aquella topada a la rotonda li ha picat el cuquet. Quan l’autobús desapareix, els torna a veure. Ell busca els papers de l’assegurança mentre la Meri (hem quedat que es deia així, oi?) parla per telèfon. Pels gestos, per com camina amunt i avall preocupada, el Rafel dedueix que està trucant per advertir a qui calgui que no podrà arribar a temps a la reunió prevista, segurament a Govern, potser amb algun alt càrrec ministerial. Està empipada, és evident. I és lògic. Però quan penja el mòbil i es troba cara a cara amb el Josep, tampoc no li escup el reguitzell de retrets que li bullen al pap. Al contrari. Els dos emmudeixen i no gosen fer cap pas en fals.

El Rafel, encuriosit, s’aixeca, fa un parell de passes i es recolza al cartell publicitari que tanca la parada del bus per veure millor aquella escena. El cotxe del comercial entorpeix el trànsit, i com que tothom veu que no ha passat re, ja n’hi ha que comencen a fer sonar el clàxon. El Josep deixa els papers sobre el capó del tot terreny i aparca el seu cotxe al davant. I just ara que la cosa es posa interessant arriba un nou autobús, un clípol modern que tapa l’enquadrament i no el deixa observar. El Rafel té clar que no té pressa i vol saber què diantre passarà.

Abandona la parada, fa unes passes i s’hi fixa més abans de tornar a la seva posició de vigilància. Ara no en té cap dubte. Ella és una de les responsables d’algun departament important de Govern, i ell, a estones lliures (això suposa el Rafel), és un dels voluntaris i activistes que s’han queixat amargament sobre l’actitud del departament que encapçala la dona del tot terreny. No solament això: si el Rafel ho sap, és perquè les declaracions creuades entre els protagonistes han omplert les pàgines dels diaris i ara els dos enemics han topat de debò i es troben atrapats en una rotonda impossible.

El Rafel es nega que la realitat estigui tan farcida de tòpics com un mal conte i se li acut que l’accident podria apropar-los més, en lloc d’agreujar l’enfrontament. És pensar-ho, i veure a l’instant com el Josep ajuda la Meri a omplir els papers de l’assegurança. Segur que ell accepta la culpa. Al cap i a la fi, ni ha posat l’intermitent, ni ha mirat pel retrovisor i a sobre és conscient que la col·lisió s’ha produït quan ha intentat retallar a la rotonda emulant els pilots de fórmula 1 en alguna chicane del circuit de Mònaco. Ella afluixa. Sembla que estigui a punt de plorar. Potser és la pressió del càrrec, l’esgotament de ser el centre d’atenció les darreres setmanes. La por que algú la qüestioni, l’obligació autoimposada de no mostrar mai cap indici de fragilitat. Tot això la supera. Fa que no amb el cap, fa veure que és forta (i ho és), però comença a col·lapsar-se, com el trànsit un matí qualsevol. I s’amaga rere les ulleres de sol.

Han fet els papers i el Josep podria marxar, deixar-la sola, abandonada al voral d’una fotuda rotonda. Potser no li té cap simpatia perquè creu que el seu departament està posant més pals a les rodes que no pas ajudar els voluntaris com ell. Però alguna cosa el commou. La Meri necessita ajuda. El voluntari i comercial assenyala el terra, on un líquid de color rosa barrejat amb alguna substància oliosa s’escampa des de sota del tot terreny.

Malgrat l’aspecte blindat de luxe, tant la Meri com el seu cotxe estan embarrancats, vençuts per les circumstàncies. El Rafel s’ho mira de lluny. Ha tornat a la parada i imagina el que li passa pel cap al Josep. El responsable de la topada se li acosta amb un gest suau i li fa entendre que han de trucar a la grua. Ella somiqueja. L’home no gosa ser massa proper, però no pot evitar de posar-li una mà a l’esquena i murmurar alguna cosa. El Rafel ja no vol saber què li diu. S’estima més suposar-ho, representar-ho al seu cervell. Creu que a la vida real aquestes coses no passen. Arriba un altre bus, però ell marxa de la parada. De camí cap a casa, fa una mica més de tomb per evitar passar massa a prop de l’estranya parella atrapada en aquella rotonda. El Rafel ha oblidat els encàrrecs que havia de fer a Sant Julià. Quan arriba al seu pis, surt al balcó i fuma una cigarreta. De lluny, els veu. Sembla que xerren recolzats al tot terreny mentre esperen que aparegui el vehicle del RACC.

Mentre encén l’ordinador del despatx, el Rafel pensa que potser sí. Que a la vida cal saber adaptar-se als canvis, aprofitar les oportunitats i improvisar una mica. Deixar de banda el paper que marca el guió i atrevir-se a transformar-se. Agafar una sortida imprevista en aquesta estranya i gran rotonda. Quan el processador de textos està operatiu pica una frase després de liquidar la cigarreta al cendrer brut: “El conte comença en una rotonda qualsevol”, escriu. I aquesta vegada inventa un final feliç per al Josep i la Meri.

© Iñaki Rubio 2015

Subscriu-te

Subscriu-te i rebràs les novetats del blog al teu correu electrònic.

, , , , , , , , , , , , , , ,

3 Respostes a La rotonda impossible

  1. Fina 7 octubre 2015 at 8:55 #

    M’agrada molt! es cert! encara que de vegades la vida sembli una rotonda sense sortides, sempre apareix alguna que sembla imposible!

    • Iñaki Rubio 7 octubre 2015 at 18:45 #

      Sí, Fina. I hi ha sortides imprevistes que són molt bones!
      Gràcies per llegir i comentar!

  2. Fina 7 octubre 2015 at 9:00 #

    M’agrada Iñaki! tens raó, encara que la vida de vegades sembla una rotonda imposible sense sortides, sempre acaba de apareixer una sortida del no res!

Deixa un comentari