La bona educació

Conte amb què vaig participar al primer concurs “Literatura exprés: relats breus del bus exprés” l’any 2008 i que va ser mereixedor del tercer premi. Encara que hagi passat força temps, em ve de gust compartir-lo amb tots vosaltres perquè segurament molts no el vau poder llegir en el seu moment.

 


Com molts andorrans de la seva generació, l’Agnès va néixer als quiròfans de La Seu. Així doncs, la seva arribada a aquesta vida en una clínica comarcal no va tenir res de particular tret que en donar-li la infermera la corresponent natjada, la nena no va plorar. Aquest primer acte de violència la va deixar indiferent i a l’instant tothom va alarmar-se, tement que la criatura no hagués nascut amb algun problema. Contagiada per la tensió, ella mateixa es va espantar i, per si de cas, va deixar anar uns gemecs. En veure que la tranquil·litat tornava a la sala, va exagerar el seu lament i va plorar amb entusiasme. El que ningú no va poder imaginar és que el seu plor no era espontani sinó dissimulat. I això és el que ha fet tota la vida, dissimular.

Fins avui, a la parada del Bus Exprés.

De petita, la mestra la va sorprendre enraonant amb una companya i, en renyar-la, l’Agnès va contestar de mala manera. Penedida, va confessar-ho a la mare, una dona comprensiva i resignada que només va sentir-se capaç d’aconsellar-li que dissimulés, que fos ben educada. Anys més tard, en plena adolescència, una altra noia li va dir el mateix: anaven d’excursió i a l’autocar, l’amiga va explicar-li que més enrere hi havia un noi de Segon–B que li agradava. L’Agnès va girar-se però la companya alarmada li ho va retreure: “Tia, dissimula!”.

Aquest tipus d’educació informal la va marcar més del que sembla i a la Universitat va lliurar un dels primers exàmens a mig fer, esperant un mal resultat. El més sorprenent és que, en publicar les notes, li havien posat un excel·lent. De seguida va rebre les felicitacions dels nous companys, admirats per la seva capacitat. En aquell moment va dissimular i després no va saber com aclarir-ho tot, malgrat estar segura que es tractava d’una confusió. Així doncs es va quedar amb l’excel·lent i amb la fama de ser una estudiant molt prometedora i, durant tota la carrera, va haver de fer l’impossible per semblar més intel·ligent del que en realitat era.

En acabar els estudis va guanyar una plaça al Ministeri de Finances perquè va camuflar les seves mancances de llicenciada millor que cap dels altres candidats.

És fa difícil pensar que va utilitzar les mateixes habilitats per al camuflatge a l’hora de casar-se amb el Josep. I per tenir dos fills. O per donar la imatge de dona ben educada, segura, progressista, ecologista i qualsevol altra cosa que estigui ben vista. Per això quan van inaugurar el Bus Exprés s’hi va abonar i creia que quedava molt bé dir que era partidària del transport públic per reduir la contaminació.

Tot va començar dos mesos enrere quan una gran nevada va sorprendre el país. Després d’unes temporades molt fluixes, va ser rebuda com l’or blanc i la gent va respondre amb optimisme als típics inconvenients que la neu deixa a la ciutat. L’Agnès, en previsió de les cues, va demanar a la seva sogra que s’encarregués dels nens i va sortir del despatx. Feia fred, i el vent empenyia la neu contra la cara provocant una sensació desagradable. En arribar a la parada la va reconfortar trobar una cara coneguda: l’Aleix, un home jove amb qui coincidia cada dia al bus. Sempre havia imaginat que, com ella, devia ser funcionari i per primera vegada van buscar l’escalf de la conversa. Al principi només van ser unes frases estereotipades però inquiets per l’espera excessiva sota el temporal, van seguir xerrant fins establir una estranya confiança. Un cop al bus, van seure plegats. Cada vegada hi havia més transit i a l’alçada de la Margineda el col·lapse era total. El bus avançava pel carril lliure. De pressa. Massa de presa. L’Agnès es va fixar en la timidesa atractiva de l’Aleix, els seus ulls inquiets i juganers, cert aire juvenil en el rostre malgrat passar dels trenta.

Literatura ExprésL’endemà van coincidir a la parada de Sant Julià. Van xerrar tot el recorregut. I a la tornada igual. I també al matí següent, i l’altre fins que van adoptar la nova costum. Els agradava veure’s. Fins i tot, inconscientment, procuraven trobar-se. Però dissimulaven, es clar. Els dimarts, a més, coincidien a l’hora d’esmorzar en una cafeteria propera als dos ministeris la qual cosa els hi feia molta gràcia tot i que no ho podien dir obertament. Però podien pensar-ho. Ella s’embadalia sovint amb ell, sobretot quan li semblava que era més atent i divertit que el seu propi marit. I a ell li passava una cosa semblant. No eren pensaments seriosos, només fantasies íntimes que poden il·lusionar un matí. Tot això no s’ho havien dit. Però hi ha coses que no cal dir, es noten. I tots dos percebien que hi havia bona sintonia entre ells. No pretenien res, només jugaven com si tornessin a ser dos adolescents que van amb l’autocar de l’escola, notar de nou aquell pessigolleig a l’estomac. I sobretot, sentir-se atractiva un altre cop, saber que l’Aleix no la perd de vista quan es troben camí de la parada.

Un dia l’Agnès va faltar a la feina i, amb aquesta absència inesperada, ell va adonar-se que necessitava veure-la cada matí, que li feia molta il·lusió despertar-se els dimarts i esperar amb un nerviosisme gairebé infantil a l’hora d’esmorzar. Això és el que va intentar dir-li en retrobar-se. L’Agnès va sentir-se afalagada, però alhora inquieta per la imprudència de l’Aleix. Esperava que ningú l’hagués sentit. A Andorra tot se sap.

Per si de cas, ja fa uns dies que l’Agnès va a la feina amb una companya que puja de la Seu.

Però avui el Josep havia de dur el cotxe al mecànic i ha insistit que de tornada agafaria el Bus Exprés, ell també ho volia provar. L’ha trucat des de l’autobús quan estava a prop de Sant Julià. En aquell moment, protegida pel suau capvespre de finals de febrer, ella passejava amb els nens mentre comprava el sopar. Han fixat on es trobarien i en uns minuts, just abans que l’Agnès i la canalla arribessin a la parada, els ha avançat una silueta taronja que ha descarregat als passatgers al centre del poble. Aleshores l’Agnès s’ha quedat glaçada. De lluny ha vist el Josep i l’Aleix que baixaven plegats i caminaven l’un al costat de l’altre durant uns metres. Ella ha començat a suar, no podia retenir els nens, contents de veure al seu pare. Només tenia uns metres per reaccionar però per sort l’Aleix ha tombat pel seu camí habitual i els dos homes s’han acomiadat.

De seguida es reuneixen tots quatre i el Josep comença a parlar amb una falsa alegria: sorprès per un atzar aparent, diu que acaba de trobar-se amb un antic company d’escola. L’Aleix anava uns cursos per sota, el Josep ho recorda perfectament, era de Segon–B. “Quina gràcia, eh?” I l’Agnès fa que sí amb el cap mentre calcula de pressa què pot contestar. “Què petit és Andorra”, li diu ell al final amb una mal camuflada ironia i ella respon que sí, que sí, mentre sospita que la coincidència no ha estat una casualitat.

Ho sap. Però dissimula.

© Iñaki Rubio 2014

 

Subscriu-te

Subscriu-te i rebràs les novetats del blog al teu correu electrònic.

, , , , , , , , , , , , , , , , , ,

Una Resposta a La bona educació

  1. Fina 23 juliol 2014 at 10:24 #

    Molt divertit!!! Ay! quantes vegades deu passar aixó!!!
    Bon estiu!
    Continua al Setembre, eh!

Deixa un comentari