Inspiració làser

Inspiració làserA causa d’una certa consciència ecològica, en Johannes G., escriptor, articulista i col·laborador editorial, intenta no imprimir gaire i sempre que ho ha de fer, mira d’utilitzar fulls de paper reciclat. Però, malgrat que està acostumat a llegir a la pantalla de l’ordinador, una part del procés de revisió dels seus textos sempre passa pel tacte de la cel·lulosa impresa. Ho necessita. A vegades, ja sigui en escrits de creació o en articles, és quan revisa el text en paper que hi descobreix repeticions innecessàries o frases que no tenen la sonoritat que ell busca.

Per això fa temps va comprar una impressora làser no gaire voluminosa. Van aconsellar-li un model de gamma mitjana però d’una marca bona. A la seva botiga de confiança van assegurar que la instal·lació era molt senzilla, i, en efecte, va poder connectar l’aparell a l’ordinador sense problemes i començar a fer-lo servir des del primer moment. Tot i que no tenia previst abusar-ne, era una bona compra, n’estava convençut. En G. va sentir-se complagut en veure com la Laserjet s’empassava els fulls de la safata que ell mateix havia omplert i després els treia per un altre forat a la part superior, i quedaven endreçats i ben amuntegats, numerats i llestos per ser llegits. Hi havia alguna cosa orgànica, però, que el desconcertava una mica perquè l’aparell menjava fulls per la safata inferior, els digeria al seu estómac làser i els treia per aquella obertura superior que encara no sabia ben bé com qualificar, ni amb quina part de l’anatomia relacionar, tot i que intuïa que aquell forat havia de correspondre a alguna altra entrada o sortida del seu propi procés creatiu. I allò el feia qüestionar-se si ell era un escriptor que digeria o que vomitava. En tot cas, la dimensió orgànica del dispositiu es feia més evident quan havia de manipular-lo: en desplegar la safata inferior o allargar el braç de la part superior (on s’apilaven les seves pretensions literàries), semblava que estigués remenant les extremitats d’algun ésser mig robòtic, mig primitiu. La sensació i la curiositat van augmentar quan va obrir-la el primer cop per posar-hi el tòner. Furgant en les seves interioritats, en G. va sentir-se durant un moment com qui remena les vísceres làser o com un cirurgià maldestre que pateix per no equivocar-se i sortir esquitxat amb sang de tinta.

Fins ara el perifèric li ha anat prou bé. Només va haver de canviar el rodet de tinta un parell de cops i llestos. Però de cop la impressora ha deixat de funcionar correctament. En Johannes G. consulta a la seva botiga de confiança i es queixa que s’ha espatllat just quan se li ha acabat la garantia. En el seu to hi tremola l’amargor de qui tem que es tracti de la reconsagrada obsolescència programada. Diu que no ho entén perquè el rodet, pel pes que fa, sembla que encara sigui ple. Però l’avisen que si no imprimeix gaire sovint (aquest és el seu cas, ja ho hem dit) pot passar que la tinta s’assequi i calgui canviar el cartutx. Ho fa. D’acord, provem-ho, diu.

Però l’aparell continua sense anar del tot bé. Per exemple, si intenta imprimir l’esborrany d’un relat d’una dotzena de pàgines, n’hi ha que no surten per la boca superior de la Laserjet. I no en sap la raó. No és un problema gaire gran, és clar, però l’obliga a repassar sempre els fulls per descobrir si n’hi ha que s’han perdut en algun racó fosc i misteriós de l’estómac làser. Després ha de tornar al document de l’ordinador per encomanar, una a una, la impressió de les pàgines rebels. La veritat és que G. està una mica mosca amb aquest petit defecte. Sobretot perquè no ho entén: què diantre passa? I també l’emprenya perquè, quan ha de lliurar un volum de relats, o un conjunt d’articles o el que sigui, no se’n pot refiar. I així, revisant i revisant, creu descobrir una lògica estranya que determina les impressions fantasma. És absurd, però com a mínim li sembla haver trobat una pauta: les pàgines que misteriosament es queden a l’interior de la Laserjet sempre són de número parell. En el cas del conte de dotze planes, les que no han estat regurgitades pel perifèric són les número 6, 8, 10 i 12. Sempre són parelles; mai senars. Per què, es demana en G.? No ho sap. És un misteri. I per quin motiu sí que surten la 2 i la 4? Tampoc no ho sap.

No gosa tornar a la botiga, perquè no pot dir que l’aparell no funcioni. I no sabria com explicar que no va bé, que no imprimeix les pàgines parelles. No totes, només algunes. Així que mira per Internet, i envia un missatge a un amic informàtic. La conclusió és que ha d’actualitzar els drivers. Ho prova, i creu que se’n surt, tot i que no n’està gaire segur perquè l’assistent per instal·lar els drivers nous és en anglès. Però la cosa no millora. Tot al contrari: ara n’hi ha de senars que tampoc no surten a la primera.

S’acostuma a revisar sempre si han sortit tots els fulls i a repetir una a una les impressions fantasma, incomprensiblement mutilades del text. Quan ja els té tots, els endreça, els col·loca al feix del conjunt i ja pot lliurar-los. En G. es resigna. 

Entristit, se sent condemnat al destí làser, al fat dominat per la impressora.

I és així com un dia descobreix que, el que ell veia com un problema, en realitat no era cap fallada. Al contrari. La tecnologia làser es demostrava com un veritable assistent, molt millor que els drivers que havia instal·lat setmanes enrere. Després de molts dies, per fi entén per què hi ha fulls que la Laserjet es nega a imprimir. Al final s’adona que, si revisa en profunditat les pàgines no impreses, hi troba errades greus: repeticions lèxiques, estructures sintàctiques confuses, poc precises, o figures retòriques carrinclones o molt tòpiques. És com si el dispositiu les hagués detectat abans que ell i amb el seu silenci displicent intentés cridar la seva atenció sobre algunes línies en concret. I el que comença com una hipòtesi fantàstica, aviat es transforma en una mena de dependència, en una confiança cega en el criteri literari de la impressora. Potser no sap realment com funciona el seu estómac de tinta però el que en Johannes G. té clar és que se’n refia, i molt, de la seva crítica particular i els seus críptics missatges, xifrats entre els silencis del tòner i les subtileses del làser. No en diu res a ningú. Ara està molt content de no haver passat per la botiga d’informàtica. Gràcies a la Laserjet pot millorar els seus textos secretament. De fet, quan està encallat i no sap com perfeccionar-los, com fer que tinguin aquella densitat que tant li agrada, el lirisme que els allunya de la realitat per acostar-lo a la bona literatura, ja no s’ho pensa dues vegades i encomana una impressió. I a les pàgines que no brollen per la boca de l’aparell, en Johannes G. hi troba l’oportunitat d’incloure alguna metàfora, un paral·lelisme o de canviar el nom del protagonista perquè s’hi vegi una subtil ironia. Quina cosa més curiosa: al principi gairebé no imprimia mai i ara ho fa indiscriminadament, tot esperant detectar els fulls que no apareixen.

Així ha aconseguit millorar molt. Fins i tot ha guanyat un premi gràcies als suggeriments implícits de la Laserjet. Amb ella hi té un vincle especial, una relació de necessitat, gairebé de dependència. Pateix per si algun dia s’espatlla. O pitjor encara, l’amoïna que un dia comenci a funcionar bé. Però no en diu res a ningú i ara, a les entrevistes, quan li pregunten si té algun ritual a l’hora d’escriure o sobre com s’ho fa per trobar aquelles idees, ell respon amb vaguetats i imprecisions, tira de tòpics i parla dels misteris del procés creatiu, de la constància, de les lectures que l’han influït, o fins i tot deixa anar alguna frase grandiloqüent sobre la inspiració. Ui, sí, la inspiració.

Però de la inspiració làser no en diu res.

© Iñaki Rubio 2015

Subscriu-te

Subscriu-te i rebràs les novetats del blog al teu correu electrònic.

, , , , , , , , , , ,

2 Respostes a Inspiració làser

  1. Rosa Casanovas 14 abril 2015 at 21:32 #

    Molt original!

Deixa un comentari