Esquí a Andorra

Esquí a Andorra 2. Iñaki RubioEl Gerard ha guanyat un premi. Ell no juga mai a la loteria o a altres jocs d’atzar perquè la seva escarransida economia d’estudiant de doctorat no li permet cap excés. Però sí que participa sovint en sortejos o promocions de tota mena, sempre que siguin de franc, i per primera vegada li ha tocat un bon premi en un concurs: s’ha emportat un paquet de regal de promoció turística d’Andorra que inclou una nit en un hotel de quatre estrelles, forfets per a tot el cap de setmana i entrades per a Caldea. Li fot tanta il·lusió que no s’ho pot ni creure. Fa mitja vida que no puja a Andorra, uf, sospira emocionat, quins records d’infantesa, quan tota la família hi anava a esquiar amb el vell Seat del pare. I també fa un fotimer d’anys que no es calça uns esquís, tot i que suposa que deu ser com allò d’anar amb bici, que diuen que no s’oblida mai.

Per si de cas, ha volgut que li aclarissin per correu electrònic que tot el premi era per a dues persones i de seguida ha somrigut, pensant en la Sílvia, una altra estudiant de doctorat amb qui s’avé força i que troba molt maca. Ell és originari de Terrassa mentre que ella és nascuda a Sabadell i les ancestrals disputes vallesanes els han unit més que no pas separar-los, fet que els permet fer-se la punyeta mig jugant amb els tòpics. I ara el Gerard somriu pensant que seria una història molt bonica, a l’estil dels Montescos i Capuletos, si prospera com déu mana la seva invitació.

El Gerard s’ho planteja com una mena de videojoc. I la primera pantalla potser és la més difícil: ha de convidar la Sílvia i aconseguir que ella accepti, cosa que no és gens evident perquè, encara que ell es presenti amb un pla molt llaminer, la seva amiga no té ni un pèl de ximpleta i sap que, si diu que sí, començaran una partida que haurà de durar tot el cap de setmana. A la segona pantalla, el Gerard es veu a si mateix com si fos el Super Mario, esquiant per les pistes, ensenyant-li a fer viratges i fent la croqueta per la neu verge amb la seva Blancaneu particular. La tercera pantalla és encara més interessant, a Caldea, on un nivell superior d’intimitat fa que aparegui el biquini i es posin al jacuzzi i la sauna plegats, entotsolats al bany turc, o que gaudeixin junts d’un massatge sensorial que també entra al paquet del premi. La pantalla següent és fonamental: un sopar al restaurant de l’hotel, on hauran de beure una miqueta més del compte, on haurà de fer-la riure amb les seves ocurrències i que se senti especial quan demani una ampolla de cava per acompanyar els maduixots amb nata que, si tot va bé, compartiran al final de l’àpat. I a la prova final, el Super Mario espera poder fer tota una captura de pantalla quan entrin a l’habitació esgotats de l’esquí, relaxats pel termolúdic escaldenc, feliços de no haver pagat ni un euro, desinhibits per l’alcohol i animats pels maduixots amb nata. Uf, quina partida que els espera!

La Sílvia accepta, d’acord, però amb el que no comptava el Gerard és que la seva amiga posés un condicional a la frase, i és que ella hi aniria encantada de la vida, però només si demanava que a l’habitació hi posessin dos llits individuals en lloc d’un de matrimoni. Ell intenta fer-se l’andorrà, justament, però ella hi insisteix i el Gerard es compromet a satisfer les exigències de la noia. Però malgrat aquest petit inconvenient, pensa satisfet que ella ha acceptat i que si fa falta els dos llits sempre poden posar-se junts, arribats al cas que fes falta.

Esquí a Andorra 4 Iñaki Rubio

Quan arriba la data acordada el germà del Gerard li deixa el cotxe i també la roba de surfer fumeta, perquè la granota d’esquí que guardava el Gerard no només està passada de moda, sinó que a més a més ja no li entra. Després de recollir la Sílvia a Sabadell, enfilen cap al nord, contents i il·lusionats, tot i que amb algunes reserves previsibles. Però els problemes comencen a la duana andorrana, on els aturen, els fan aparcar a un costat i els diuen que baixin del cotxe. Aleshores els escorcollen i fan que un gos especialitzat a rastrejar drogues revisi tot el cotxe. No s’ho poden creure. Ja poden dir als policies andorrans que estan cursant un doctorat en coses que els agents ni tan sols entendrien, els és igual, sembla que només esperin trobar prou proves per desmantellar un càrtel de la droga connectat directament amb Colòmbia. El Gerard ho comença a entendre quan baixa del cotxe i s’adona que un Seat León tunejat i amb un ambientador en forma de fulla de maria penjat del retrovisor interior és suficient per alertar els membres de qualsevol cos uniformat. S’inquieta. Com és que no ho havia pensat abans? Espera que el seu germà una mica quillo no s’hagi deixat res compromès a la guantera.

A la botiga on lloguen el material d’esquí els atenen molt bé, són ràpids i eficients; per això, perquè li fa l’efecte que només hi estaran un moment, el Gerard no es treu ni l’anorac ni la gorra, i al cap d’una estona comença a acalorar-se i a suar a raig per sota de l’uniforme acolorit. La novetat és que també lloguen cascos, que els ho han recomanat molt. S’equipen al costat del cotxe, a l’aparcament de l’estació, i després van a peu cap al telecabina per començar la jornada d’esquí a Andorra. Però entre les botes, carregar els esquís i el gel que s’acumula a terra, ha de vigilar molt per no caure, i ja ha relliscat un parell de cops fins al punt que alguna vèrtebra segurament s’ha vist forçada més enllà de la torsió normal. El pobre se sent com si, en efecte, anés disfressat de Super Mario a la neu i hagués de caminar amb la mobilitat reduïda i robòtica d’un personatge de videojoc.

Fan una mica de cua, i cada cop que els toca avançar, o li cauen els pals, o li rellisquen els esquís, i quan els toca pujar, uns treballadors que se suposa que els han d’ajudar a posar les taules als suports previstos i pujar a la cabina, l’estressen i li cau un bastó. Deixa pujar primer la Sílvia i quan ho fa ell, com que està pendent de si li recullen el pal, no hi para atenció, la bota rellisca a la cantonada de l’esgraó, perd l’equilibri i fa picar el casc contra la porta de la cabina i després a terra. Automàticament aturen el giny mecànic, per la caiguda i perquè realment s’apropava al lloc on la cabina s’enlaira. Li demanen si està bé. Se sent el centre del món, i intueix les mirades de menyspreu de la gent de la cua, que deu fer comentaris sobre la seva poca habilitat. Potser per això fa una mica de comèdia exagerant el mal que li ha provocat el cop. Quan ho té tot a lloc, el fan pujar amb calma i tornen a engegar l’aparell.

Sols dins la cabina, riuen en reviure la situació i així ell, burlant-se de si mateix, treu ferro a la caiguda; ella també participa amb bon humor de les bromes i li’n deixa anar alguna sobre la poca traça dels de Terrassa. Des d’allà dalt miren el paisatge andorrà, nevat i lluminós. Els esquiadors es veuen ben petits i els crida l’atenció descobrir que hi ha gent que, en lloc de baixar, pugen per la vora de les pistes. No ho entenen ni ho havien vist mai abans i creuen, erròniament, que ho fan per estalviar-se de pagar el forfet.

L’esquiada va d’allò més bé tot i que han de limitar-se a les pistes fàcils, i encara sort del casc perquè amb això del càrving la gent va a tota bufa i no tothom controla prou. Han caigut moltes vegades, sovint quan els han passat tota una filera de nanos equipats amb l’uniforme d’algun club d’esquí andorrà, petits energúmens que el Gerard maleeix mig de broma i que segueixen el seu monitor encara que hagin de passar per sobre de la resta d’esquiadors, lliscant, saltant o emportant-se’ls pel davant. El que sigui per tal de no perdre l’estela del grup, com si fossin petits kamikazes de les neus que ells han d’evitar amb reflexos de ninja, alhora que han de tirar de la serenor budista per no clavar-los el pal quan coincideixen a la cua del telecadira.

Esquí a Andorra4. Iñaki RubioQuan s’acaba la jornada d’esquí tornen al cotxe cansats però rient. Esgotats de lliscar, caure, aixecar-se, agafar telecadires o teleesquís, fer viratges, frenar, tornar a rebolcar-se i així un munt de vegades. Però la veritat és que s’ho han passat molt bé, els ha acompanyat el sol tot el dia i no ha fet gaire fred. Malgrat que han caigut molt més del que havia imaginat, quan el Gerard tanca el maleter del León està convençut que ha superat amb nota la segona pantalla i s’il·lusiona amb el nivell següent de la seva partida particular.

A Caldea el Gerard es queda embadalit quan veu la Sílvia amb un biquini breu i explosiu. No s’ho esperava, que la seva amiga tingués un cos tan fibrat i sinuós. No com ell, que va amb unes bermudes suposadament hawaianes comprades al decarton i que l’única gràcia que tenen és marcar-li la panxeta incipient. El pitjor de tot és que el pobre Gerard, de bona pasta com és, i com que no sabia si calia dur casquet de bany, s’ha posat la gorra de natació, per si de cas, i la combinació de les bermudes amb la silicona encasquetada fins al front fa esclatar de riure la Sílvia, que el fa tornar al vestidor a deixar aquell estrany complement. Tret d’això la visita a Caldea va molt bé. Es banyen a la piscina principal, a la zona d’aigües termals a l’estil romà i en una llacuna exterior on poden relaxar-se sota l’aigua calenta mirant les llums d’Escaldes i Andorra la Vella, o el perfil fosc de les muntanyes retallades amb la darrera llum del capvespre. Al jacuzzi, com que hi ha més gent, estan molt enganxats i molts cops els seus cossos, per sota l’aigua, es freguen, s’encavalquen i el Gerard cada cop va més embalat. Quan per fi es queden sols a la banyera de les bombolletes no es desenganxen pas, i el Gerard no sap si llançar-se a la piscina i intentar fer un petó a la seva sirenita. Però malgrat que ell és un dels alumnes més brillants de tots els doctorands, en les arts de la seducció va una mica perdut i de moment no s’atreveix.

A l’hora que els han dit, van a la zona privada per rebre el massatge de sensacions. Al control d’accés, una noia molt amable els demana els noms, que comprova que es corresponguin amb els que hi ha apuntats en un quadern. De sota el taulell, agafa un parell de barnussos i quan veu el banyador del Gerard també li dóna una estranya peça mig de roba, mig de paper, i li diu que es tregui aquelles hawaianes. Entren en uns cubicles individuals on es canvien i surten per l’altre costat cap a la sala on hi ha dues lliteres esperant-los per al massatge. A la peça se sent una suau música de relaxació que, combinada amb la llum tènue i uniforme, afavoreix la tranquil·litat i la distensió. Tot al voltant hi ha plantes decorant els racons que donen un aire exòtic al conjunt, i segurament hi deu haver alguna barreta d’encens amagada. Entre les dues lliteres, on s’estiren amb el barnús posat, hi ha una tauleta amb diverses ampolletes que suposen que deuen ser els olis per al massatge de sensacions. Tot i sentir-se estranyat, el Gerard no pregunta, perquè veu la Sílvia contenta i relaxada, i suposa que ella ja deu saber com va tot allò. Però el desconcerta que sigui tan atrevida. Potser hauran de saltar-se alguna pantalla, pensa, tot i que no vol capficar-s’hi i es concentra a no esverar-se més del compte per no tornar a fer el ridícul.

Entren els massatgistes, una parella jove amb trets lleugerament caribenys, accentuats per la roba que porten: una samarreta blanca i uns pantalons també blancs que al Gerard li sembla que són com per anar a fer ioga. Espera que li toqui la noia, no per res, sinó perquè creu que l’incomodarà molt que el noi el toqui en algunes parts. Però no, el xicot forçut es posa al seu costat, el saluda i al mateix temps que la seva companya parla a la Sílvia, li demana que es tregui el barnús. Ell obeeix i aleshores el noi caribeny s’enretira d’un bot, espantat, com també se sorprenen les noies, que se’l miren amb uns ulls com unes taronges, escandalitzades, tots ben desconcertats en veure el Gerard en pilotes. Sense bermudes ni el banyador de paper que li han donat a l’entrada, sinó a pèl, completament nu, com un Adam ben dotat i sense complexos, un exhibicionista de balneari. Ell es gira i veu la Sílvia amb el vestit de bany posat i aleshores entén el seu error, li pugen tots els colors a la cara i busca el barnús per tapar-se tan de pressa com pot. Intenta donar alguna explicació però s’embarbussa, diu que aquella peça mig de roba, mig de paper que li han donat a l’entrada li ha recordat les tovalloletes infantils o un paper higiènic sofisticat que ha fet servir per rentar-se les parts íntimes. Passada la sorpresa inicial, la Sílvia riu, tot i que els massatgistes sembla que encara no se n’acabin de refiar.

Un cop aclarit el malentès, acaba el massatge però en tota l’estona el Gerard no ha estat capaç de relaxar-se. Després tornen a la zona comuna i van a la sauna i al bany turc, enrajolat, humit i en penombra, i on, aprofitant la foscor, seuen mig abraçats i el Gerard descobreix la pell de la Sílvia convertida en un paradís secret. Després d’una estona s’aixequen, embafats i acalorats, i no només pel vapor. Surten agafats de la mà, però com si al Super Mario terrassenc se li haguessin acabat les vides i l’haguessin expulsat d’aquell edèn humit i carnós, rellisca amb el terra moll i fa cruixir les rajoles del bany turc en caure de cul. El cop sec ressona al hammam i tothom se’l mira, espantat de la santa castanya que s’ha fotut. La Sílvia també reacciona i s’adona que el Gerard no fa broma i que aquesta vegada s’ha fet mal de debò. Les caigudes de tot el dia el deuen haver deixat adolorit, i després d’estovar-ho tot amb el massatge, l’impacte sobtat l’ha deixat literalment KO, incapaç d’aixecar-se, cargolant-se de dolor al terra del bany turc amb les seves hawaianes acolorides del decarton.

Caldea Iñaki RubioLa sortida de Caldea s’acaba d’una manera que el Gerard mai no hauria pogut imaginar, com si en el seu videojoc imaginari hi haguessin inclòs una pantalla extraordinària de manera que, en lloc d’anar a sopar al restaurant de l’hotel, acaben a Urgències, on la Sílvia ha d’ajudar-lo a despullar-se i a posar-se la típica bata dissenyada per humiliar els pacients, que miren de no ensenyar el cul. A la sala de rajos X, on l’abandonen a la fredor fosca dels aparells radiològics, creu que a la radiografia que li estan fent es podrà llegir entre vèrtebres un game over definitiu. En efecte, després d’un parell d’hores lentes i llefiscoses al box d’Urgències, en surten amb unes plaques de la columna que revelen que les darreres lumbars han patit un pinçament (potser previ a la caiguda al bany turc, segurament de tant rodolar per la neu o quan pujava al telecabina) i que hi ha una fissura al còccix que l’obligarà, com a mínim, a dos mesos de repòs. Sí, allò era un game over incontestable, impossible que aparegués el missatge de les escurabutxaques: el que donaria ell per llegir el reconsagrat insert coin. Tot i que amb alguna variació fonètica, d’alguna manera, allò és el que havia estat buscant tot el cap de setmana.

Quan arriben a l’hotel pugen directament a l’habitació. El Gerard camina amb dificultat, abatut, incapaç d’incorporar-se. Encara adolorit i atordit pels calmants, la Sílvia ha d’ajudar-lo a despullar-se un altre cop i a estirar-se al llit. Ella s’hi asseu al costat, se’l mira i, encara agafats de la mà, fa alguna broma amb els tòpics sobre la rivalitat entre Terrassa i Sabadell. Ell li riu la gràcia, tot i que a l’instant es queixa del dolor provocat per la riallada espontània. Es miren en silenci, llargament, i al final ella s’hi apropa i li fa un petó, innocent, a la galta, primer, i encès de passió després. Un món de carn tremola als llavis i les boques revelen sense parlar la il·lusió d’una terra promesa que pot arribar després de dos mesos de baixa.

Han passat uns quants anys des d’aquell petó i tots dos han acabat el doctorat. El Gerard no només es va graduar amb nota sinó que també va millorar notablement el seu rendiment en l’art de festejar. A vegades, quan miren la tele després de sopar, la Sílvia i el Gerard s’intercanvien un somriure de complicitat si mai veuen un anunci que promociona les esquiades andorranes i se’ls acudeixen tota mena d’eslògans còmics que els fan recordar la seva particular escapada al país dels Pirineus. La Sílvia s’abraça al seu Super Mario particular i li fa un petó. Entrellaçats al sofà, sota la penombra, el Gerard somriu: mai no oblidarà que divertit que és l’après-ski a Andorra.

© 2014 Iñaki Rubio. Tots els drets reservats.

Subscriu-te

Subscriu-te i rebràs les novetats del blog al teu correu electrònic.

, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

10 Respostes a Esquí a Andorra

  1. Pepita 29 març 2014 at 18:51 #

    Quin relat més natural. Sembla que hagi passat de veritat.

    • Iñaki Rubio 30 març 2014 at 12:08 #

      Hola Pepita, en efecte, buscava aquesta naturalitat perquè fos versemblant. A mi no m’ha passat, però és una història que podria passar, hi estic d’acord.
      Gràcies per llegir i comentar!

  2. Elisabet 31 març 2014 at 21:46 #

    M’ha encantat el conte; quin tip de riure ! Gràcies per fer-nos passar estones tàn divertides i disteses. I moltes felicitats per un premi tan merescut. Enhorabona Iñaki !!

    • Iñaki Rubio 1 abril 2014 at 6:42 #

      Hola Elisabet,
      Celebro que t’hagi agradat el conte i t’agraeixo molt el teu comentari. Saber que us agrada i us fa passar una bona estona és la millor recompensa, el millor premi!

  3. Maria Jesús 1 abril 2014 at 6:27 #

    Me ha gustado mucho y además me he reido pero pobre le pasa de todo, pero al final estas leyendo esperando saber el final.

    • Iñaki Rubio 1 abril 2014 at 6:44 #

      Hola Maria Jesús, muchas gracias por tu comentario. En efecto, pretendía arrancar una sonrisa al lector pero no siempre es fácil. Es genial saber que te lo has pasado bien leyendólo. Muchas gracias!

  4. Jose Cortina 2 abril 2014 at 20:46 #

    La setmana passada vaig anar a veure “ocho apellidos vascos”, cadascú en el seu gènere, però, aquest relat “li fa vores”. M’ha agradat molt, Una barreja de realisme i humor molt bona. Fins el pròxim!

    • Iñaki Rubio 7 abril 2014 at 20:52 #

      Encara no he vist aquesta peli, i diuen que està funcionant molt bé. Hauré d’anar-hi, pel que em dius, Jose, suposo que m’agradarà. Moltes gràcies pel comentari!

    • Iñaki Rubio 22 abril 2014 at 20:40 #

      Hola Jose, aquest vespre per fi hem anat a veure la peli “Ocho apellidos bascos” i també he rigut molt, al mateix temps que recordava el teu comentari. Ara puc dir que hi estic d’acord. I si vas relacionar el meu conte amb la peli, per a mi és bona senyal.

  5. Rosa R. 3 abril 2014 at 14:14 #

    Jajajajajaja ! Un conte molt real….i no ens enganyem…a tots els qui van a esquiar per primera vegada o a Caldea o altres spas en algun moment ens hem assemblat al Gerard ! Tot i que sortosament amb millor desenllaç !
    Molt bon conte !!! I encara millor, amb final feliç !

Deixa un comentari