El sol de mitjanit

Aquest estiu el Diari d’Andorra em va encomanar un conte per al suplement del diumenge. Si us el vau perdre, aquí el teniu.

 

El sol de mitjanit

Li havien dit que veuria el sol de mitjanit. Que participar en un campus de la UNESCO seria una experiència inoblidable i que allò quedava molt bé al currículum. Els seus pares van pensar que era una bona manera que l’Arnau aprofités l’estiu. Quan li van concedir la plaça per al camp d’arqueologia a Noruega se’n va alegrar molt, i els amics -com ell- van pensar que les escandinaves tenien fama de ser molt guapes.

- Que no, burros, que és un campus internacional- va dir.

- Millor -van respondre els companys- així tindràs on triar.

Però un cop acabat el curs, quan ha començat la calor i tothom se n’ha anat cap a la platja, a l’Arnau li hauria agradat escapar-se a Mallorca amb la colla en lloc de pujar a un avió i anar-se’n a Noruega, on el primer que ha descobert és que amb el clima escandinau, ni tan sols pot veure el sol al migdia: cada dia està tapat. I cada dia, un moment o altre, acaba plovent.

L’arqueologia havia de ser calor, suor, pols i samarretes de tirants. Tantes hores compartides amb les noies del campus buscant restes, segur que havia de facilitar el contacte. Però la realitat és ben diferent. Perduts al nord de Noruega hi fot un fred que pela i han d’anar tot el dia amb màniga llarga. La recerca no la fan sota el sol, sinó sota una carpa que els protegeix del plugim gairebé permanent. I aquí la majoria de noies són molt com cal i no sembla que hagin vingut a lligar. Sí que n’hi ha un parell més despertes, és cert, però ell no pot fer res per superar els encants dels dos italians que han vingut al campus. Res a fer.
A més a més la Ingrid, la responsable del jovent voluntari, sempre està vigilant que tot estigui en ordre. Va ser ella qui el va rebre a l’aeroport, i és qui els porta els caps de setmana a descobrir els fiords i els poblets de pescadors. Rossa, de pell bruna i amb uns ulls grisos que es mimetitzen amb la desconcertant llum cendrosa del cel nòrdic, està acostumada al fred i al plugim. S’esforça a ser agradable amb els del sud però té aquella simpatia forçada i distant dels escandinaus.

Les restes arqueològiques estan perdudes nord enllà, al mig del no-res. I als joves voluntaris els han instal·lat en unes cabanes de fusta en una clariana del bosc, prop d’un turó que de l’altre costat penja cap al vertigen d’un fiord de nom impronunciable. Tot molt maco, molt verd, i les cabanes són molt de catàleg turístic. Però l’Arnau s’avorreix: allà no hi ha res a fer. I en l’afany de facilitar la proximitat i la comunicació entre els joves, l’organització ha tingut la genial ocurrència de no instal·lar WIFI. Sense Internet, sense el sol de mitjanit, amb la competència desigual dels italians i amb la Ingrid tothora vigilant, l’Arnau maleeix el campus, la UNESCO i el temps de Noruega.

Ha passat dues setmanes així i per fi ha de tornar però l’última nit l’Arnau es desvetlla. Quan li sembla que ha deixat de ploure, s’aixeca i surt al porxo de la cabana per comprovar que, en efecte, ja no cau ni una gota. D’entrada, però, lleganyós i fastiguejat de comptar les hores que falten per acabar aquell viatge, no s’adona que el cel s’està aclarint. Quan encara no ha fet dues passes en direcció a la cabana on hi ha els lavabos, es creua amb el company italià que torna somrient, feliç després d’acomiadar-se d’alguna ventafocs imprudent que s’escola com una ombra furtiva cap a la cabana de les noies. Quina ràbia li fot. Va cap a les latrines, travessant per l’herba molla en lloc de seguir el camí, i en un no res entra al lavabo on descarrega la bufeta mentre sospira amb retrobar d’una vegada la llum del mediterrani.

Quan surt, es troba la Ingrid al porxo. Quieta i callada. Ella se’l mira. L’Arnau imagina que potser està fent una ronda per guaitar que tot estigui bé, que els nois dormen a les cabanes i les noies sospiren als seus llits.

-Tu tampoc no pots dormir? – demana ella en un anglès més indecís que altres vegades.

L’Arnau no sap què respondre perquè ara s’adona que ella va descalça. És un petit detall que el desconcerta i l’excita, encara que no sap per què. Aixeca la mirada, resseguint en silenci la silueta de la Ingrid, fixant-se amb ulls indiscrets en els racons inaccessibles que insinuen les corbes que es dibuixen sota la camisa de dormir.
Sense badar boca, ella li agafa la mà i s’allunyen cap al bosc, el guia cap al turó i s’aturen a la clariana mínima que hi ha al capdamunt del serrat, prop del roquissar que penja per l’altre vessant. Mirant a nord, ella alça el braç i senyala cap a l’horitzó indicant un cel més càlid, una lluïssor mitigada, ataronjada, on un capvespre allargat s’abraça amb l’alba incipient. L’Arnau mira els seus ulls, la seva pell, el sol dels seus cabells i els peus nus. De cop i volta comença a imaginar turons i fiords en el mapa de la seva silueta. Estranyada, la Ingrid es gira. Hi ha una llum grisosa que tremola al fons de la seva mirada. De sobte ella s’inclina i amb els llavis li obre una nit boreal. Es besen. Amb la boca i les mans, ella el guia fins a l’horitzó remot, al nord, ben al nord, on l’Arnau descobrirà, massa tard, l’escalfor del sol de mitjanit.

© Iñaki Rubio 2015

Subscriu-te

Subscriu-te i rebràs les novetats del blog al teu correu electrònic.

, , , , , , , ,

No hi ha comentaris.

Deixa un comentari