El cas del pessebre de Canillo

Pessebre de Canillo conte de Nadal

Foto Tony Lara

Per on comencem? Com es pot explicar que hem esbrinat un munt de coses tret de la que havíem de descobrir? Aquestes són les qüestions que circulen en desordre pel caparró del Cisco quan ha de redactar l’informe sobre el cas del pessebre de Canillo. El director del cos l’hi ha demanat amb urgència. Els cònsols estan neguitosos. Què collons ha passat amb sant Josep, hòstia, que no podem passar més hores sense trobar-lo –es veu que han dit.

Des del primer moment, el Francesc Recasens Bonavista, el Cisco, ha maleït el dia en què va acceptar de canviar els torns amb el Boix, el Vidu, que li va demanar el favor per poder passar uns dies tranquils amb la filla i aquella mossa amiga seva. I des del moment en què han rebut l’avís que sant Josep havia desaparegut, ha sabut que allò li costaria part del seu magre prestigi dins del cos, i que es farien conyes a costa seva durant una colla de dies. Més encara si no el troben d’una fotuda vegada.

Recapitulem. Cada Nadal el Comú de Canillo instal·la pels carrers del poble un pessebre de mida natural. En una plaça prop del telecabina hi posen l’hostal i el mercat (amb parades de tota mena); resseguint el riu, pescadors, pastors i el caganer (arraconat al costat del camp de petanca). Aquí una euga i un pollí, allà un bou i un parell de vaques amb vedells, un tancat amb conills, un altre amb gallines. En un racó un porc fer, que s’apropa al poble a furgar, com si baixés de la muntanya. Tot a escala 1:1. Una manera original de crear ambient nadalenc i de fer que els turistes i esquiadors passegin pel poble. Davant del Palau de Gel, els tres Reis d’Orient, amb els patges i els camells, són un reclam impressionant. Els animals de mida natural criden l’atenció, i als Reis els han vestit amb peces lluents i de colors llampants. Carrer Major amunt, al costat del molí fariner, hi ha la figura d’un noiet amb posat entremaliat. La gràcia és que ell, com la resta de figures, va vestit amb roba tradicional, amb la seva faixa, la boina, calça curta i esclops. Més amunt, prop de l’església, un pastor descansa al costat de la font mentre el bestiar beu del cóm. Tot molt autèntic, i trasllada a qui passeja pel poble a una època antiga. En realitat no fa tant que a Andorra encara es vivia així, però tot ha canviat molt, i molt de pressa. Però ara tant hi fa.

I el naixement, on para? Doncs l’escena central del pessebre l’han posat a l’entrada de la capella de la Santa Creu, aprofitant el porxo de l’esglesiola que hi ha a la sortida del poble. Hi ha uns pastors que ja hi han arribat a adorar el nen Jesús, que dorm al centre, en una menjadora que fa de bressol. Al seu costat la verge Maria, vestida amb túniques senzilles però molt elegants. I a l’altre costat hi hauria d’haver sant Josep. Però no hi és. Ha desaparegut. I la primera sospita és que algú l’ha robat. Al cap i a la fi, el primer any que van instal·lar el pessebre, uns brètols, per fer la gracieta, es van endur el nen Jesús quan tornaven de festa. Aleshores es van recol·locar les figures en llocs on hi havia càmeres de seguretat, o se’n van afegir de noves. I des d’aleshores, oli en un llum, tu. Fins a aquest Nadal, que sant Josep ha volat com l’Esperit Sant i ara els ha quedat un pessebre postmodern, monoparental.

Després de recollir mostres i de fracassar a l’hora de trobar empremtes dactilars, els de la Científica se n’han tornat al despatx central, on també volen analitzar amb detall els enregistraments de les càmeres per veure si les han manipulades. En una primera visió de les cintes, se n’han fet creus de la quantitat de gent que passa pel pessebre de nit, i és que les càmeres han enxampat un munt de desaprensius fent el ruc pensant-se que ningú no els veia. Però cap dels sospitosos tenia res a veure amb la desaparició de sant Josep. El Cisco els ha interrogat d’esma.

El primer de tots, un argentí temporer que treballa a pistes i que s’ha fotut a bramar com una nena quan li han ensenyat la placa. Ja ho sabien, que no havia estat ell, però l’han fet patir una estona perquè n’aprengués. A les cintes se’l veia cap a la una de la matinada, saltant la petita barana d’attrezzo que delimitava el portal de Betlem i com, amb molta cura, prenia la túnica amb caputxa a sant Josep. Ni tan sols tocava la figura, que ho va suportar estoicament malgrat que li robaven la geca. L’argentí, pressionat per l’inspector Recasens, ha confessat que se li havia acudit agafar aquella mena de capa capellanesca amb caputxa per completar la seva disfressa de jedi. Realment hi ha seguidors d’Star Wars que estan com un llum.

Després ha localitzat uns quants joves menors d’edat que mitja hora més tard que l’argentí van passar pel pessebre i es van dedicar a fer-se selfies amb la Verge, sant Josep i el nen Jesús amb actituds poc ortodoxes. D’entrada els ha fet passar una mala estona fent-los un interrogatori improvisat, prenent notes a la llibreta i mostrant-se desconfiat. Després els ha confiscat les fotos i els ha advertit que estiguessin localitzables perquè segons com avancés la investigació potser els tornarien a visitar. Ells perjuraven que no havien fet res dolent i que no sabien res de sant Josep (i això era cert) però pel posat de disgust dels pares dels nois, fills de casa bona, el Recasens ha pensat que els cauria una esbroncada antològica que els deixaria ben alineats la resta de les vacances.

Finalment també ha interrogat una colla d’universitaris barcelonins que havien llogat un apartament turístic prop del pessebre. Quan han obert la porta, ressacosos, mig adormits i encara a mig vestir, semblava que no recordaven gaire cosa. La nit anterior havien sortit de festa fins tard i a última hora, quan tornaven a peu per dormir la mona, s’havien dedicat a fer bretolades irreverents i desconsiderades amb les figures del pessebre. No només això, també s’havien fet fotos i vídeos i els molt barruts fins i tot n’havien penjat algun a les xarxes socials, on començaven a fer furor: en una de les gravacions que havien enregistrat amb el mòbil, les noies de la colla feien veure que seduïen una de les figures masculines que despatxaven rere una parada del mercat del pessebre. Les noies l’abraçaven, l’acariciaven amb posat provocatiu, al final s’ajupien i per sort no s’acabava de veure què feien sota el taulell mentre els seus amics es petaven de riure. En un altre dels enregistraments, un dels nois, estirat a terra sota la figura d’una vaca, feia veure que la munyia però directament amb la boca mentre un company fingia que sodomitzava alternativament ara el pastor, ara un vedell. Davant del posat seriós del Recasens ja no reien. Al contrari, es van disculpar del dret i del revés, que no sabien el que es feien, que prometien esborrar el vídeo del Facebook, que ells només havien fet broma i ni tan sols s’havien apropat a sant Josep. Era cert, però de tota manera, per alliçonar-los i posar-los la por al cos, el Cisco els ha convocat per a l’endemà al despatx central.

Però de sant Josep, ni rastre. Cap a les cinc de la matinada, l’enregistrament de la càmera de vigilància es queda a les fosques un minut i quan recupera el senyal la figura ja no hi és. I no tenen cap indici de qui el pot haver segrestat. El Recasens comença a pensar en aquests termes, com si fos una persona en lloc d’una figura, humanitzant-lo. Parlar de furt li sembla molt indigne tractant-se del sant patrici i per això, mig fent broma, prefereix pensar que és com un segrest. Ell ha interrogat tothom però ningú no li ha dit res interessant. Els únics testimonis que potser podrien ajudar-lo són la resta de personatges del pessebre però no obren boca. Segueixen allà quiets, fent com si res, impassibles malgrat una absència tan destacada. Potser estan confabulats en el segrest, es demana el Cisco dins la closca amb un mig somriure als llavis amb el qual intenta ironitzar per treure ferro al cas.

Com que la cosa va de pessebres i Nadal, i com que no té ni fava de què fer, el Cisco tira cap a Sant Julià per anar a veure alguna de les representacions dels Pastorets. Creu que potser allà se li acudirà alguna idea. Quan hi arriba, la sessió de tarda està a punt d’acabar-se, el deixen passar i després aprofita l’ocasió per parlar amb el director d’enguany i amb alguns personatges. S’ho fa venir bé per conversar amb l’actor que fa de sant Josep per així intentar entendre’n la psicologia. Ho fa sense prendre notes, com si no fos un interrogatori perquè sap que si se n’assabenten a la central en faran conya durant mesos. Després torna amunt i recorda que aquest any han recuperat el pessebre vivent d’Escaldes i s’hi atura. També parla amb la directora del muntatge, i amb sant Josep. Però no diuen res interessant. L’actor confessa (com el de Sant Julià) que està molt content de fer el paper. És cert que és un personatge secundari, però sempre està present i és fonamental. Que no és gens fàcil interpretar-lo perquè ha de transmetre la sensació de seguretat i de fermesa, però alhora de bondat i un cert punt de candidesa.

Cagumtot amb sant Josep, renega el Cisco. I tant, si és important! El director ja li ha trucat quatre vegades per pressionar-lo, a veure si soluciona el cas d’una punyetera vegada. El Recasens condueix un altre cop cap a Canillo però està perdut: si algú pretenia atemptar contra el pessebre (per reivindicar vés a saber què), per què diantre escullen un personatge secundari? I si sant Josep és tan bon jan, qui li hauria de voler cap mal? Quan travessa Encamp, torna a rebre una trucada del director però aquesta vegada no contesta. Quina llauna, s’exclama, ni que fos una autoritat local a qui han segrestat.

Aleshores, mentre acaba d’arribar a Canillo, se li acut plantejar el cas com si realment fos un segrest, a veure si amb el nou enfocament li sorgeix alguna idea abans de l’hora de sopar, o no el deixaran en pau. I l’inspector pensa que el primer que sospiten sempre que desapareix un home de mitjana edat (si no hi ha indicis que s’hagi estimbat per la muntanya) és que potser ha tocat el dos intencionadament. Fan falta proves fefaents per parlar de segrest. Moltes dones ni tan sols s’ho volen plantejar però a molts marits se’ls inflen els dallonses i foten el camp. Que van a comprar tabac, diuen. I ja els han vist prou durant una temporadeta. És un clàssic. Trist, potser sí, però cert. Més habitual del que la gent es pensa. La crisi dels quaranta, ja se sap. Això o s’emboliquen amb alguna mossa més jove. La síndrome de l’últim tren, en diuen, i tothom té por que se li escapi l’últim tren, oi? En fi, homes de bé, paios ben normals, gent d’ordre, i de cop i volta, ningú no ho hauria dit, es capgiren i perden el nord. Van aguantant fins que peten. I el paper de sant Josep, què vols, ben incòmode que ha de ser. Cada any la mateixa història. Vinga a venir gent, el públic, els pastors, els putos Reis d’Orient i l’Esperit Sant. Tots a mirar-se’l, i a fer la bona cara. I a ell li toca aguantar el tipus. Quin paperot, la veritat. Tothom sap que el fill no és seu, i apa, a fer el paper. Posar bona cara i fer com si res, com si no t’adonessis que la gent murmura, que diuen coses, tu amb la teva capa de jedi com qui sent ploure, que diguin el que vulguin però jo passaré a la història, penses quan comences a afartar-te’n. Fins que un dia ja no pots més. Ja pots tenir paciència, ja, però al final tothom té un límit. I quan n’estàs fins als nassos és fàcil engegar-ho tot a rodar. És cert que la majoria acaben tornant al corral, sí, però d’entrada vés i troba’ls.

Així que arriba a Canillo, l’inspector aparca al costat de la capella de la Santa Creu, baixa i es planta davant del pessebre amb posat escrutador. Ara es mira la Verge d’una altra manera. Hòstia, pobre sant Josep, pensa, ben mirat, és veritat que sempre feia un posat absent, com si l’incomodés la situació. Segur que l’home estava fins al capdamunt de tot plegat. Quina humiliació permanent, haver de fer cada any la mateixa comèdia. Segur que n’estava fins als dallonses, i després de passar la nit del lloro, amb l’argentí que li fotia l’abric per disfressar-se de jedi, els adolescents fent-se selfies, i les bretolades irreverents dels universitaris, segur que devia dir prou. Escolta, Maria, vaig a comprar tabac i ara torno, d’acord? I la Verge no es devia ni immutar, ni tan sols devia preguntar-li des de quan fumava.

Molt bé, Cisco –pensa el Recasens–, i si fossis tu, què fotries? Sant Josep no té calés, mobilitat reduïda, i en principi no pot conduir. No pot ser gaire lluny. Segur que s’ha amagat al bosc. Emboscat a la muntanya, és clar que sí. I posats a escollir, probablement ha triat el camí de Prats que després segueix cap al sud, cap a Meritxell. L’inspector agafa el cotxe i condueix per la carretera secundària. El camí travessa l’asfalt prop de la creu dels Set Braços, i s’atura a donar-hi un cop d’ull. Però només hi troba quatre burilles de Marlboro al peu de la creu. Torna al cotxe i arriba a Prats en un no res. L’inici del camí a Meritxell està enfangat i hi ha diverses petjades. Qualsevol podria ser de sant Josep. El Recasens té una intuïció. Si l’encerta, encara l’ascendiran i tot. Però si no li surt bé la jugada i el director (que viu a Meritxell) l’enxampa, segur que li fotrà una esbroncada en tota regla i farà saber a tothom el seu ridícul perquè tot el cos se’n foti d’ell. Torna al cotxe, condueix fins a Meritxell i apaga els llums quan passa prop del xalet del director. Travessa tot el poble, passa de llarg pel Santuari modern i se’n va a l’altra punta de la vila, a la vella capella, on es va calar foc fa tants anys.

I allà s’hi troba sant Josep, dempeus, entotsolat sota el porxo, amb el mateix posat absent de sempre. A terra hi ha tot de burilles de Marlboro. Potser sí que ha anat a comprar tabac. Deu haver passat tot el dia sol, amagat allà, fumant i debatent-se entre desaparèixer definitivament o tornar. El Cisco li posa l’abric recuperat de l’argentí, el fita i el veu apagat, entristit. I aleshores, absurdament, li parla. Ànim, noi, li diu, va, que d’aquí a quatre dies passen els Reis i tot s’haurà acabat. Pobre paio, pensa el Recasens, és el gran oblidat del pessebre, a ell ningú no li fot ni cas però tampoc no el deixen marxar. És l’etern secundari, rumia amb un deix de llàstima.

Una estona més tard, quan els operaris del Comú s’enduguin sant Josep, el Cisco no podrà evitar de donar-li un lleu copet a l’espatlla pensant en tots els secundaris del món, empatitzant amb tots els oblidats que com ell viuen atrapats en el seu propi pessebre.

© Iñaki Rubio 2016

Subscriu-te

Subscriu-te i rebràs les novetats del blog al teu correu electrònic.

, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

4 Respostes a El cas del pessebre de Canillo

  1. Rosa 30 desembre 2015 at 11:32 #

    Boníssim !!!! M’ha encantat el conte, pobret St. Josep !
    Bon Nadal i Feliç 2016 Iñaki, que sigui igual o més productiu que l’anterior !

    • Iñaki Rubio 30 desembre 2015 at 17:17 #

      Moltes gràcies Rosa! Igualment, bones festes i millor 2016!

  2. Carolina 31 desembre 2015 at 9:22 #

    Perfecte, realment tota la raó del món!
    Diria fins i tot que és dels contes que més m’ha agradat!
    Bona entrada al 2016

    • Iñaki Rubio 31 desembre 2015 at 14:55 #

      Moltes gràcies Carolina pel teu comentari. I també, bona entrada d’any i un venturós 2016!

Deixa un comentari