Camp de patates

Camp de patatesTot va començar amb unes declaracions just fa una setmana. Abans d’això, el Jordi era un paio mitjanament feliç: li agradava la feina, els caps de setmana feia el vermut, i anava al Camp Nou amb la samarreta blaugrana i la bufanda, com un culer més. Estava casat i, malgrat tot, continuava sent mitjanament feliç. Era un bon home. Els anys a Anglaterra li havien donat un no-sé-què molt ben educat que no li havien sabut ensenyar a l’institut d’Esplugues on havia passat els cursos, més que no pas aprovar-los. I potser és per això que sovint queia bé a la gent, responent al model que sempre havien considerat els seus avis, que eren els qui anaven a buscar-lo a l’escola i que no paraven de repetir-li, quan l’expulsaven de classe per haver fet gracietes impertinents, que más vale caer en grasia que ser grasioso.

Però ara fa una setmana que remuga, que rondina entre dents sense obrir la boca, emmurriat, encaparrat, sense parlar-ne amb ningú, caminant capcot d’aquí cap allà, fent la feina d’esma, tornant a casa amb el tramvia sense desenganxar els ulls de la finestra, per on mira l’herba del costat de les vies del Trambaix. Ningú no sap què li passa. Ni els companys de la feina ni la seva dona. Ella és la que pateix més. Està preocupada perquè sap que el seu Jordi és un tros de pa, però quan se li fot una idea dins del cap, no hi ha manera de treure-la-hi. I tem que en un no res no es transformi en un volcà, com ja ha passat algun cop, i aleshores el seu natural i pacífic homenet, mitjanament feliç, es converteixi en un energumen, un Àtila, un bàrbar, un hooligan o una mena d’ultra patillero sortit de les profunditats del Llobregat. I tota la mala llet que va acumulant dins, com un magma imprecís i incandescent, acaba petant i comença a escopir renecs i deixar anar improperis estrombolians. Després se li passa l’emprenyada, d’acord. Però el mal ja està fet.

Al camp, a vegades, s’ajup a ran de terra i mentre està de genolls recorda els avis i la feina dura de pagès, al tros que tenien cap a la banda del delta del Llobregat. Gent humil, treballadora, arribada del sud. I els pares, pencant com burros tot el dia: el pare a la fàbrica, la mare fent escales, i tots dos, encabat de les seves jornades, també cap al sembrat a donar un cop de mà. Ara els pares s’han pogut retirar gràcies als diners que han rebut per l’expropiació del terròs per on ara passa una carretera cap a la nova terminal de l’aeroport. I ell ha prosperat. I tant que sí. Recorda els avis, al cel siguin, i pensa com n’estarien de contents, d’ell. Amb la granota de treball repassa tot el camp. Revisa la gespa. Para una atenció especial a les àrees. S’ajup, treu les eines, tapa algun forat. S’aixeca i fa visera amb la mà, perquè el sol s’aixeca per sobre del gol sud i s’ha deixat la gorra a casa. Recorre la banda remugant. Revisa que no hi hagi cap resta que pugui entrar al terreny de joc.

Malgrat l’emprenyament que li crema a dins, és un professional de primera. Ell sí que és a la Champions, pensa enrabiat. A la Champions dels jardiners. Els anys a Anglaterra en va aprendre moltíssim i va partir-se l’esquena pencant fins a arribar a ser el primer oficial d’un camp de golf per on passaven els millors jugadors del continent. Allà al nord sí que era difícil tenir l’herba al punt just. Podia passar-se tota la setmana controlant l’estat dels forats i mirant com estaven els greens, però de sobte es fotia a ploure dos dies seguits i tota la feina en orris. Quan el van trucar de Barcelona, no només el clima el va fer decidir. La possibilitat de tornar a casa va ser decisiva. S’enyorava. A Anglaterra l’havien tractat sempre molt bé, però al Barcelona li oferien un bon sou i un càrrec amb un nom que feia patxoca: responsable de gespa. Del camp de patates dels avis, al delta del Llobregat, a la gespa impecable del Camp Nou.

Tot va començar per unes declaracions d’un dels capitans del primer equip, en la roda de premsa posterior a un partit que havien jugat en una ciutat freda i perduda de Rússia, en la fase de grups de la Champions. Pel que sembla, aquell terreny mig glaçat no estava gaire ben cuidat, i al final, els periodistes van estirar la llengua al capità, que no va tenir pèls a la llengua a l’hora de justificar el mal joc de l’equip i una victòria per la mínima tirant del tòpic que ells no estaven acostumats a jugar en un patatar. I es va quedar tan ample. El Jordi, al primer moment, va somriure satisfet, orgullós, perquè això mai no ho podria dir ningú del seu camp. Però l’endemà, un dels mossos que tenia al seu càrrec va comentar les declaracions mentre feien el cafè. El noi es queixava que els futbolistes del primer equip només pensaven en la gespa quan se la trobaven en mal estat, sense saber valorar, com cal, la feinada que representa tenir-la tal com la volen. Que allò, d’alguna manera, era un menyspreu total pels responsables de la gespa del Camp Nou. El Jordi va pensar que el nano tenia raó i des d’aleshores el seu cap s’ha convertit en una mena de tifó d’idees que giren i giren a tota bufa, alimentant pensaments negatius en desordre que volen en espiral, cabòries enrabiades que roden atrapades en la centrifugadora en què s’ha convertit el seu caparró.

Els està agafant tírria, als jugadors, i s’enretira una mica, com cada dia, quan els veu entrar al terreny de joc per a l’entrenament. Ell ha revisat el camp abans, i també haurà de fer-ho després. Però els futbolistes ni el veuen. Com és que la gent els admira, es demana emprenyat. Si la gent sabés com són de debò. Quina merda de valors encarnen aquests paios, els maleeix entre dents. Tibats, competitius, prepotents, egocèntrics, uns xulos, conclou. Qui no té un all, té una ceba, sempre mirant si la cama els ha fet una estrebada o fotent-se la punyeta els uns als altres, fins i tot als entrenaments, només per veure qui serà titular al proper partit. Aquests no són culers ni són res, pensa el Jordi mentre surt del camp. No sé pas per què porten la senyera a la samarreta, si gairebé no n’hi ha cap que parli català, s’exclama indignat, perquè sap que si anessin a Anglaterra, com va fer ell, també haurien d’aprendre anglès per poder dir les quatre parides que masteguen a les rodes de premsa.

El Jordi se’ls mira rere els vidres del local tècnic i està a punt d’esclatar. Els veu córrer, llançar-se a terra i aixecant la gespa innecessàriament (collons, si només s’estan entrenant). I escopint tothora. I a cada escopinada, al Jordi li bull la sang, i és que ell després se les troba mentre revisa l’herba. I s’ha d’ajupir, agenollar-se per tapar un forat només perquè a un paio amb el coeficient intel·lectual d’una patata se li ha acudit xafar malament. I a sobre, en aixecar-se va i fot una salivada. Cap al final de l’entrenament, el míster els reuneix en una rotllana al cercle central. Ara és la seva, pensa el responsable de la gespa. Si volgués, podria venjar-se. Aleshores veu un dels ídols locals que, aparentment cansat després d’un parell d’hores, fot una bona escopinada, amb moc inclòs. Aquesta és la gota que fa vessar el got.

button redUna estona més tard el Jordi ha deixat la granota de treball rebregada en un racó del local tècnic i torna a casa amb el tramvia però, en lloc de fixar els ulls a l’herba del costat de les vies, aixeca el cap i mira les últimes llums del dia retallades rere Collserola. Somriu satisfet. Que els bombin, pensa, i se sent orgullós d’haver tingut els pebrots d’encendre el reg del camp quan els jugadors i l’entrenador estaven reunits al cercle central. Amb l’excusa que la sessió s’havia allargat i que el reg estava programat, li ha fotut la màxima potència i ha premut el botó vermell com qui pitja el polsador d’un míssil nuclear. Els ha deixat ben xops, remullats de dalt a baix, amb els tupés i tot aquell posat de perdonavides desfets, cosa que ha provocat una desbandada general, caòtica. Corrien com nenetes. Una d’aquelles estrelles egocèntriques ha entrat al passadís dels vestidors, renegant, fugint de l’aigua, i amb les botes molles ha fotut una santa relliscada que ha espetegat de cul a terra. Que es fotin, ha murmurat el Jordi. A veure si ara també s’aixeca i fot un escopinada.

Una estona més tard el Jordi continua somrient dins el vagó del Trambaix, que, amb el seu ritme tranquil i amable, va fent mentre surt de la ciutat. Pensa que diumenge, com cada cap de setmana, farà el vermut prop de casa però després no té cap intenció d’anar al Camp Nou. Que n’aprenguin, rondina entre dents. De sobte recorda els avis esllomant-se a l’hort, els pares sempre pencant, els anys de soledat a Anglaterra. I sense adonar-se’n, els pensaments li surten per la boca mentre els altres passatgers del tramvia se’l miren recelosos, desconcertats, i mal dissimulen la inquietud que els produeix compartir el trajecte amb algú que parla sol.

—Aquests no han vist un camp de patates en sa puta vida —remata al final.

Com a mínim així li fa la impressió que aquesta vegada ha guanyat ell.

© Iñaki Rubio 2014

Subscriu-te

Subscriu-te i rebràs les novetats del blog al teu correu electrònic.

, , , , , , , , , , , , , , , ,

10 Respostes a Camp de patates

  1. Jose Cortina 12 octubre 2014 at 16:24 #

    Que bo! no sé si és imaginació tot o bé hi ha alguna vivència amb els “grans del Barça”. Només en tinc una única experiència, i va ser tal i com els descriu el responsable de la gespa:… i com la resta dels mortals, qui no té un all té una ceba i no han vist mai un camp de trumfes i, si l’han vist, se n’obliden amb certa facilitat. Moltes gràcies per l’estona.

  2. Carolina 12 octubre 2014 at 18:26 #

    Iñaki,
    L’has brodat!
    Felicitats

  3. Marc Esquerré 12 octubre 2014 at 18:28 #

    Gràcies per expressar de manera brillant el que molts pensem.

  4. Fina 13 octubre 2014 at 10:03 #

    Es vertían! Sembla que molas d’ells, no nomes els del Barça van de “Dives”, m’ agradat molt!

  5. Jordi Guillamet 13 octubre 2014 at 14:58 #

    M’ha agradat. Una bona estona. Merci

  6. Iñaki Rubio 13 octubre 2014 at 18:17 #

    Moltes gràcies pels comentaris! Celebro que us hagi agradat. I espero que els aficionats al futbol entenguin la crítica de forma esportiva i que s’hi identifiquin: n’hi ha molts que també s’enfaden amb els jugadors del seu equip si no juguen bé.

  7. Rosa R. 14 octubre 2014 at 12:50 #

    No només has expressat el que molta gent sent…sinó a més de forma divertida…
    I quin plaer el Jordi tornant cap a casa jijiji !

    • Iñaki Rubio 23 novembre 2014 at 19:49 #

      Sí, oi? Petites venjances d’aquestes deuen fer molt de gust. Però de moment millor imaginar-les, només, Rosa R.
      Gràcies per comentar!

  8. Mari-Carmen 15 octubre 2014 at 20:47 #

    Me ha gustado mucho, porque es una realidad, la mayoría de los futbolistas, se creen dioses, el centro del mundo….aunque también el público tiene un poco la culpa de que así sea. Me he divertido leyéndolo.

    • Iñaki Rubio 23 novembre 2014 at 19:51 #

      Es verdad Mari-Carmen que el público tiene una part de responsabilidad. Y permíteme añadir que también los medios de comunicación, que con tal de vender minutos de tele o radio, o páginas de diarios, nos llenan con notícias que en el fondo son irrelevantes, sobre si un futbolista tiene un resfriado o si está o no está contento en su equipo…
      Gracias por comentar!!!

Deixa un comentari