Cafè sol (i amor)

Cafè sol (i amor)La Rose és periodista i treballa a la tele. A ella mai li ha fet res plantar-se davant de la càmera ni parlar en públic, valenta i desimbolta, segura d’ella mateixa i del seu somriure ampli que contagia bon rotllo allà on va. A part de petits reports i clips per als informatius, condueix un magazín de tarda on no solament es reflecteix la seva elegància natural i gens afectada sinó que en les preguntes que fa als convidats sempre traspua sensibilitat per l’art, la música, els llibres, el cinema o qualsevol altre tema cultural. Fora de la feina, li agrada sortir de tant en tant a sopar i a ballar, fa Pilates, corre i els caps de setmana d’hivern esquia. Vitalista de mena, els seus ulls grans i ametllats reverdeixen a la primavera, s’enriolen a l’estiu i gaudeixen de la neu i el sol a la temporada blanca. La tardor és l’època que se li fa més costa amunt: la pluja, la grisor del cel, els núvols que s’arrapen a les muntanyes sembla que penetrin en l’estat d’ànim de tothom i només veu cares llargues allà on va. I encara més quan ha de passar cada dia davant de l’agència tributària i veu la gent fent cua, bufant i mirant el rellotge amb impaciència, amb el cap enclotat a la vorera o dedicant-li llambregades de mal humor. No n’hi ha per a tant, pensa ella, que creu que tot depèn de com t’ho miris, malgrat que a la feina també experimenta la pressió i la tensió estressant del món mediàtic amb l’agreujant que després ella ha de donar la cara davant de la càmera i té l’obligació (professional, però també autoimposada) de transmetre entusiasme i ganes de gaudir de la vida cultural del país.

A finals d’octubre ja n’està una mica fastiguejada, de veure gent enfadada, desencantada i amb cara de pomes agres, i per això li van alegrar la tarda de diumenge quan, uns dies enrere, a l’Starbucks, li van servir el cafè i al vas de cartó hi havien escrit el seu nom (com fan sempre) però també li havien dibuixat un cor. De sobte va reviscolar en ella la confiança en la vida, en la bondat de la gent, i no va poder reprimir les ganes de somriure. Va seure en una taula amb un diari gratuït, el mòbil i el cafè amb llet amb el seu nom i un amor. Aleshores, divertida i juganera, amb ganes d’allargar i compartir aquell instant de felicitat, va fer una foto per penjar-la a les xarxes pensant que hi posaria alguna frase per reivindicar els petits detalls que poden fer de la vida un bon lloc, però quan ja havia pujat la imatge va repensar-se el text que havia d’acompanyar-la. Utilitzant les emoticones i il·lustracions de les xarxes socials, hi va formular la pregunta que li rondava pel cap: “Algú em pot explicar per què m’han pintat un cor al got?” i oferia tres possibles respostes, incentivant així la participació de les seves amistats. Primera opció: “Perquè així ho pengi a les xarxes?”, sobreentenent que l’hi havien esbossat perquè ella era una persona més o menys coneguda i mediàtica. Segona: “Perquè vist així (en la perspectiva de la foto) sembla que hi digui Rosa loves Starbucks?” I tercera: “Perquè la cambrera s’ha enamorat de mi?” Molts comentaris en to de broma i molts likes, és clar, i al final algú va dir que era freqüent que ho fessin, que hi guixaven cors, floretes, etc. Devia ser política de l’empresa, cosa que a priori no treia valor al detall, però potser no feia tanta gràcia.

Dos dies després la Rose va tornar a l’Starbucks i mentre era a la cua va mirar si les cambreres eren les mateixes que l’altre dia: no totes, però algunes sí. Quan demanava la beguda (aquesta vegada un te chai amb llet) va intentar fixar-se en els gots per si hi afegien alguna cosa a banda dels noms. Quan va haver de passar per caixa, i distreta agafant euros del fons del moneder, va haver de deixar d’espiar les cambreres i va recollir la comanda al final del taulell tot fitant amb deteniment el vas, actitud que va haver de dissimular quan va veure que era observada amb estranyesa per la resta de clients i la cambrera. Quan va seure i va girar-lo, va tornar a descobrir el seu nom i un amoret esbossat. El taulell a aquella hora era ple i no va gosar molestar els treballadors. Asseguda en una taula, va examinar discretament les safates i begudes d’altres clients, i va comprovar que la majoria només duien el nom escrit a la tassa de cartó. Aquesta vegada no va posar res a les xarxes socials, i ara ja no sabia si li feia tanta gràcia.

Capficada, hi va tornar l’endemà. I va passar el mateix: quan arribava a la caixa, perdia de vista els cambrers (aquest cop la meitat nois i la meitat noies, però cap coincident amb les altres ocasions) i quan recollia la comanda trobava un cor sota el seu nom. Era un detall innocent, però ja la inquietava i, tot i que aquesta vegada hi havia poca gent al local, no estava segura de voler preguntar qui diantre li feia dibuixet.

Avui hi ha tornat. Per fi comença a entendre que passa alguna cosa, que la insistència en els ventricles al got ha de voler dir alguna cosa. A la cua vigila els cambrers i s’adona que aquesta vegada també són diferents. Quan mou el cap, mirant a banda i banda, la seva cabellera castanya escampa un perfum que enamora. No hi ha gaire gent, ara, i de seguida l’atenen. Ha tornat a demanar cafè amb llet. Després ha seguit la línia del taulell fins a la caixa, on es distraurà buscant les monedes per pagar. Jo he demanat un cafè sol i, com les altres vegades, m’he apropat a la cambrera per parlar-li discretament; ella s’ha acotxat i ha parat l’orella i quan per fi ha entès que volia que dibuixessin un cor a la Rose, m’ha picat l’ullet divertida i còmplice. Em faran cas, com sempre, perquè no hi veuen malícia. I perquè els dec fer llàstima, jo que sóc mig esguerrat. També passo per caixa i esperem l’un al costat de l’altre que ens cridin pel nom. Ella veurà la imatge un altre cop i es quedarà parada, segur. Ara només he de ser prou valent per dir-li alguna cosa. Per presentar-me i explicar-li que he estat jo, i que entengui que malgrat el meu aspecte guerxo no sóc cap monstre que la segueix obsessivament, que no sóc cap malalt ni em falta un bull, que no estic boig ni la vull destorbar. Però abans m’he d’eixugar la suor de les mans per si m’ofereix una encaixada. I hauria de superar aquest nus a la gola i deixar de quequejar. Merda, ja arriba la comanda. Ella s’ho mira i demana en veu alta per què carai li dibuixen un cor. Els cambrers em miren i callen. Sota les grenyes, em regalima la suor per les temples i les paraules se’m queden atrapades a la cova de la boca, incapaç de parlar; intento agafar aire però m’ofego com un peix fora de l’aigua. Ella ni tan sols em veu.

Potser li ho hauria d’explicar per escrit. Sí, per escrit millor. Fer-li una nota i convidar-la a un cafè amb amor.

© 2016 Iñaki Rubio. Tots els drets reservats.

Subscriu-te

Subscriu-te i rebràs les novetats del blog al teu correu electrònic.

, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

No hi ha comentaris.

Deixa un comentari